"La meva vida ha quedat pràcticament paralitzada a l'espera d'una notícia". Ens ho va dir Tamara Carrasco el juliol del 2018, en un conversa amb Sara González, que la va visitar a Viladecans, on estava confinada per ordre judicial. Carrasco relatava un periple que havia començat el 10 d'abril d'aquell any, amb una detenció a primera hora del dia que la va deixar petrificada. L'operació policial, liderada per l'Audiència Nacional amb el focus en els CDR, va anar acompanyada d'acusacions de terrorisme, rebel·lió i sedició, causa que s'acabaria desinflant per la inconsistència de les proves. Però, en aquell moment, la seva vida estava en pausa, perquè ni tenia llibertat per moure's ni el setge judicial dequeia. La tranquil·litat no ha arribat fins aquest dimarts, més de quatre anys després. La confirmació de l'absolució dictada pel Tribunal Suprem, encara amb vots contraris de jutges amb tan protagonisme en el procés com Manuel Marchena o Pablo Llarena, tanca un cas que només es pot definir amb una paraula: injustícia.

Més de quatre anys entre l'escorcoll a Viladecans i la resolució del Suprem. El dia que la Guàrdia Civil va irrompre a casa de Carrasco, com si d'una operació antiterrorista es tractés, se'n van endur el seu telèfon mòbil, un pen-drive, un llibre de la CGT, xapes de la CUP, cartells de l'ANC i Òmnium, una careta de Jordi Cuixart i un xiulet groc. "Jo no he matat a ningú", va arribar a dir la detinguda, en un moment de desesperació davant la deriva dels fets. Quants catalans tenien o havien tingut material com aquell a casa? Quants catalans havien rebut missatges de whatsapps, abans i després del 2017, en què se'ls convocava en manifestacions o protestes? Quan catalans s'havien implicat per promoure concentracions? Quants catalans mantenien contactes amb algun partit polític o havien mostrat rebuig davant les accions judicials contra dirigents independentistes?

El suplici de Carrasco va començar amb l'operació orquestrada des de l'Audiència Nacional, es va perllongar per l'obtusa persistència en les peticions de presó de la Fiscalia -corregida en el judici amb apunts sobre la poca solidesa de les proves- i s'ha mantingut fins que el Suprem no n'ha certificat l'absolució definitiva. No és estrany que el seu primer missatge públic hagi estat d'alleujament. Ha de poder passar pàgina, però també ha de poder exercir el dret a la reparació. La reparació pels titulars que l'assenyalaven com a potencial terrorista, pels minuts d'informatius que l'elevaven a la categoria de subjecte perillós. La reparació per l'angoixa de l'amenaça judicial, construïda en el soterrani fosc de la defensa de la "seguretat nacional", tan invocada en temps d'espionatge polític justificat en seu parlamentària.
 
El pitjor del cas Tamara Carrasco és la condició de víctima comuna, la certesa que podria haver estat qualsevol altre. I és aquesta desprotecció davant l'acció impune dels poders de l'Estat el que la fa tan representativa dels excessos comesos a Catalunya en nom de la integritat territorial. La resolució del procés -un trànsit carregat d'errors, mitges veritats i voluntarisme- va frustrar molts ciutadans legítimament il·lusionats amb un projecte de construcció nacional que pretenia respondre a la desafecció creixent. Però va ser poderós en termes d'afirmació. Perquè el que potser encara no ha valorat prou bé l'independentisme és el llegat que suposa haver engreixat la bossa de ciutadans desconnectats emocionalment de l'Estat. Aquells ciutadans que empatitzen amb el greuge patit per Tamara Carrasco perquè, simplement, se senten com Tamara Carrasco.