D’un temps cap aquí, i cada cop de manera més desacomplexada, el que l’Estat ens ofereix no fa viable el nostre país tal i com nosaltres volem. El fa inviable des d’un punt de vista nacional, perquè l’aboca a la residualitat, per la suma perfecta i progressiva de la invasió competencial més una asfíxia financera cada cop més insostenible que aboca Catalunya a una situació límit. Asfíxia resultant d’un model insuficient que no té en compte l’esforç de cadascú que s’agreuja amb una cada cop més intensa deslleialtat institucional –no se’ns paga el poc que se’ns dona, i tot això afegit a un dèficit fiscal exagerat que es va cronificant-. Som un poble que mai s’ha resignat davant les adversitats i que ha resistit a tots els intents per a convertir-nos en residuals o en expressions folklòriques. Per això té tanta transcendència el ple del pacte fiscal, perquè representa la concreció d’un canvi de paradigma davant la cruïlla a la que ens aboca l’Estat.
Volem exercir el dret a decidir sobre els nostres recursos. Ho necessitem per enfortir el nostre autogovern i ho necessitem per tal de garantir el nostre creixement econòmic i reforçar i enfortir els serveis que defineixen els pilars del nostre estat del benestar. En l’actual context polític, econòmic i social, ens hi juguem tant la nació com el progrés i el benestar dels nostres ciutadans. La deslleialtat de Madrid afecta el dia a dia dels nostres ciutadans i el dia a dia del nostre autogovern. Els exemples són nombrosos: la pujada dels peatges, la retirada de recursos per als centres especials de treball, la reestructuració territorial, canvis pretesos en el camp de la salut, l’ensenyament, entre d’altres; tenen un impacte en el dia a dia dels catalans que serien evitables. Som un país que genera prou recursos com per no haver de patir com ho estem fent.
Per això sobta que, després de mesos debatent, just abans de començar la negociació, el cap de setmana després d’aprovar amb un ampli consens una proposta de pacte fiscal al Parlament, els socialistes demanin recuperar tot redecorant l’antiga recepta del cafè per a tots o, com l’anomena ara Pere Navarro, “un pacte fiscal federal generalitzable a tot l’Estat”. No hem fet tot aquest camí per canviar la terminologia o fer una evolució d’un model que s’ha demostrat insuficient , i molt menys per concretar-ho en una fórmula –el consorci– que ja fa tres anys que podria funcionar però el seus amics del PSOE no ho van voler posar en funcionament.
No hem fet tot aquest camí per una petita millora econòmica. Al contrari, arribat el moment potser haurem de dir que no a aquesta una petita millora per tal d’aconseguir l’objectiu final. El canvi de model que ens permeti donar resposta als problemes estructurals del país. O bé no han entès res del que es cou al país , o bé definitivament renuncien al propòsit de representar Catalunya allà per representar els d’allà aquí.
Els socialistes diuen que aquesta proposta, la del Parlament de Catalunya, ens aboca a la frustració. Quina poca ambició! No hi ha res que generi més frustració que viure instal·lats en la resignació d’un model que ens ofega econòmicament i ens apaga nacionalment. No hi ha res que generi més frustració que donar l’esquena a una ambició i a un desig compartit per l’àmplia majoria d’aquest país. Allà on ells parlen de frustració, nosaltres parlem de reacció. De reacció del poble de Catalunya, ja sigui per canviar de model i de paradigma en les relacions de Catalunya amb l’Estat, ja sigui reacció per prendre una decisió històrica si se’ns nega aquest guany històric.