“Cal imposar per davant de tot la democràcia, si creiem en la democràcia no pot ser un problema que es consulti a la ciutadania. En aquest sentit, ple suport al referèndum que organitza el govern grec, que la única cosa que fa és complir amb els seus compromisos amb el poble grec”. Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, juliol de 2015.

La frase és perfecta, la reflexió impecable. Així defensava Colau el referèndum grec fa dos anys. I és que quan el juliol de 2015 Tsipras va improvisar el referèndum grec, tot el món dels "comuns" s’hi va bolcar. Suport públic, visites in situ, declaracions inflamades. Defensar el referèndum grec era defensar la democràcia. El futur del món es jugava a Atenes.

Com els lectors habituals sabran, mai he estat fan de Tsipras, i em semblava mala idea el referèndum perquè posava en joc el futur de Grècia a l’euro. Però mai vaig dubtar que si tenia majoria parlamentària tenia dret a fer-ho. Per això em resulta incomprensible veure l’actitud dels comuns amb el referèndum de l’1 d’octubre i aquesta demanda continua de garanties com si estiguessin comprant un electrodomèstic en una botiga de poc fiar.
Recapitulem un moment.

El referèndum de Tsipras va ser anunciat un 27 de juny de 2015 per a celebrar-se el 5 de juliol. És a dir que el referèndum grec va ser organitzat amb vuit dies d’antelació. Hi van donar suport els "comuns"? Sí. Van queixar-se que no hi havia prou garanties perquè no l’havia anunciat amb casi un any d’antelació? Els va preocupar que l’anunci del referèndum provoqués un corralito bancari? No em sona.

La pregunta de Tsipras i Varoufakis era absurdament difícil d’entendre, de tal manera que més enllà de “votar contra l’austeritat” ningú tenia clar que significava votar "no" ("oxi") a les condicions. En realitat la pregunta era tan complicada que la BBC li va dedicar un article sencer que va titular “una pregunta (quasi) sense sentit”. Què implicava la pregunta de Tsipras? Tornar a negociar amb la Troika? I si la resta d’Europa ho refusava, implicava sortir de l’euro? No quedava gens clar. Se’n van queixar els "comuns"? Tampoc em sona.

Finalment, el debat va ser quasi inexistent més enllà de l’histerisme que va provocar haver de decidir sobre una pregunta que no s’entenia en només vuit dies. Tsipras i Varoufakis tampoc van clarificar massa res. Cosa normal, cal tenir en compte que en el moment de convocar el referèndum el pla que tenien era ser rebutjats per Europa per tal d’imprimir nous dracmes. Només la por a la catàstrofe va provocar que Tsipras es fes enrere per seguir a l’euro. I no, no em sona que els "comuns" se’n queixessin mai.

És legítim que el món dels "comuns" donés suport a Tsipras en el seu referèndum? I tant! Fins i tot sabent que podia abocar Grècia a sortir de l’euro. Malgrat les deficiències i la falta de garanties comentades unes línies més amunt, el govern grec tenia dret a organitzar-lo. Res a dir, doncs.

Ara bé, sobta que quan el govern català encapçalat per Puigdemont intenti organitzar un referèndum d’autodeterminació tot siguin pegues i demanda de garanties i més garanties. Com si el referèndum no tingués tot un Estat en contra, com si la "operació Catalunya" no existís, com si el Tribunal Constitucional no estigués controlat pel PP i el pitjor PSOE, com si no rebéssim amenaces diàries de tot tipus contra el nostre autogovern.

Referèndum, el català, anunciat per primer cop amb un any d’antelació, amb una pregunta clara i diàfana anunciada no vuit, sinó 100 dies abans (!), i un text legislatiu per donar-hi cobertura fet públic amb tres mesos d’avançada per a permetre el debat entre el "sí" el "no". Sobta que els qui van avalar les improvisacions de Tsipras ho trobin insuficient mentre fins i tot Albano Dante Fachín, ara titllat per alguns de “filoconvergent”, crida a participar al referèndum català de forma multitudinària.

S’acosta l’1 d’octubre i les caretes van caient. Si els "comuns" volen boicotejar el referèndum per por a ser inhabilitats o perdre el patrimoni, que ho facin, però el proper cop que es facin menys el milhomes i donin menys lliçons de democràcia a la resta.

Ja sabem que Puigdemont no es diu Alexis ni Yannis, que els catalans no som grecs, i que no estem governats per la true left, però estaria bé que els comuns recordessin de tant en tant que tenim tant dret a decidir el nostre futur com qualsevol altre poble del món. Enlloc de tanta queixa i tant arrossegar els peus, aquesta seria la millor garantia que podrien aportar al referèndum, ja seria molt.