És un fenomen recurrent parlar del règim del 78, com a referent que condiciona la situació política d’avui i on cal cercar-ne les arrels. El cert és que aquell fou l’any d’aprovació de la constitució espanyola, un text que, sense contenir la totalitat de reivindicacions de l’oposició democràtica catalana al franquisme, sí que comportava canvis importants en relació a les lleis de la dictadura. La legalització dels partits polítics ja significava un canvi d’època, però que sigles catalanes com ERC i FNC haguessin d’esperar-se mesos a ser legals, en contrast amb la legalització immediata dels comunistes espanyols, també expressava, clarament, quines havien de ser les futurs normes del joc: “antes roja que rota”.
Adolfo Suárez, darrer secretari general del Movimiento, s’esforçà per revestir-se d’una aparença democràtica i mínimament sensible a la pluralitat per obtenir legitimitat internacional: nacionalitats, diversitat lingüística, normalització dels noms al registre civil, banderes, autonomies polítiques, etc. Tot plegat coincidint amb la sensació en amplis sectors de la societat espanyola que la dictadura havia maltractat el nostre país, la nostra cultura, la nostra llengua i les nostres institucions. Aquella no era la constitució que molts volíem, però sí que contenia certs elements que, si ara s’hagués de redactar de nou o modificar, no hi apareixerien de cap manera. Quedava lluny de les aspiracions de molts catalans demòcrates, però anava més lluny del que l’Espanya que sempre ha tingut Estat estava disposada a tolerar, sobretot després de l’aprovació dels Estatuts del País Basc i Catalunya que els definia com a “nacionalitats”.
El miratge del “tot està per fer i tot és possible” durà, amb prou feines, tres anys ben escassos. Ben aviat començà a estendre’s la idea que Suárez n’havia fet un gra massa, que havia anat massa lluny, que tot allò no era assumible per l’Estat i que calia posar-hi fre, com més aviat millor. L’assetjament al llavors president fou creixent i, de seguida, en tots els moviments discrepants que es produïen, hi apareixia el PSOE i el seu líder indiscutible, Felipe González. Són coneguts els desigs de cop de timó que els poders reals reclamaven, com també contactes, trobades i reunions diverses entre dirigents socialistes, espanyols i catalans, i militars. En aquells moments, amb una UCD en procés de descomposició i una AP feble encara no esdevinguda PP, el partit d’Estat era el PSOE, l’únic capaç d’aturar els avenços aconseguits i assegurar la integritat territorial d’Espanya. Abans la UCD, el partit útil del moment, ja havia fet la feina aprovant l’amnistia, gràcies a la qual el franquisme quedava amnistiat i amb ell els franquistes.
El 25 de gener de 1981, un grup de persones, acollits al qualificatiu d’intel·lectuals, signava el conegut com a Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística promoguda per la Generalitat de Catalunya i la pretesa discriminació del castellà feta pel govern català. Abans d’un mes, el 23 de febrer, un grup de guàrdies civils i militars, encapçalats pel tinent coronel Antonio Tejero assaltava el Congrés de Diputats a Madrid, en segrestava el govern d’Adolfo Suárez i els parlamentaris, tot promovent un cop d’estat, l’envitricollada estructura del qual mai no arribarà a saber-se. Amb carros de combat pels carrers de València i una gran desorientació arreu, figura que el cop fracassà després de la tardana intervenció televisiva del rei posicionant-s’hi en contra. Però, realment, el cop va fracassar?
Poc més d’un any després, ja arribà la primera constatació de la victòria política del cop d’Estat del 23-F. El 30 de juny de 1982, les Corts Generals aprovaven la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic, coneguda per les sigles en espanyol: LOAPA. Era el resultat d’un acord entre el PSOE i la UCD, a partir de l’informe elaborat per l’advocat de l’estat Eduardo García de Enterría, just després de l’intent militar del 23-F. Abans, el 28 d’abril de 1982, s’havia aprovat l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, amb un protagonisme socialista molt destacat, en el qual a l’article primer ja no restava espai per als dubtes, ja que s’hi declarava que el País Valencià es constituïa “en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola”, tot i ser definit com a nacionalitat.
L’Estatut valencià va ser ratificat per les Corts Generals i promulgat com a Llei Orgànica l'1 de juliol de 1982 i, el 12 d’agost, Joan Lerma esdevenia el primer president de la institució recuperada. El nom del territori i de la llengua, la bandera i l’himne ja quedaven fatalment sentenciats: l’invent estúpid de Comunitat Valenciana en substitució de País Valencià, el nom popular de la llengua en comptes del científic, la bandera amb la franja blava de la capital com a ensenya del País i un himne “per a ofrenar noves glòries a Espanya”. El 28 d’octubre d’aquell any, el PSOE de Felipe González guanyava les eleccions estatals i s’oficialitzava el nou rumb de la política espanyola, lluny de certs posicionaments inicials de la UCD d’Adolfo Suárez, amb l’objectiu d’harmonitzar, és a dir, de posar fi a les singularitats nacionals.
El 25 de febrer de 1983, s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, el qual entrà en vigor l’1 de març. S’hi definien les Balears com a nacionalitat i el nom de l’idioma era la denominació científica de “català”. El 6 d’abril següent, el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la primera llei de Normalització Lingüística de la nostra història. Tot i significar, simbòlicament, un pas endavant en relació al franquisme, mai no s’aplicà del tot i mostrava llacunes immenses sense protegir, sobretot en el terreny de l’etiquetatge o en el dret a ser atesos en la llengua del país en l’àmbit públic, com a ciutadans, com a clients o com a pacients. Les normes de joc ja havien quedat fixades per l’article 3 de la Constitució on s’establia la supremacia legal del castellà, fonament habitual del recurs “en español, que estamos en España”.
El 6 de juliol del mateix any és la data en què el servei d’espionatge espanyol, llavors CESID, es dotà del document “Accions a França”. Un informe similar, anterior a aquest, no havia estat aprovat per Suárez. El text plantejava com dur a terme accions de guerra bruta contra els membres d’ETA al sud de França i concloïa que “la forma d’actuació més aconsellable era la desaparició per segrest”. Dit i fet, el 20 de gener de 1985, un caçador va trobar a Busot (l’Alacantí), de manera fortuïta, la fossa amb els cadàvers dels militants bascos Lasa i Zabala, després d’haver estat segrestats, torturats, assassinats i enterrats sota una capa de 50 kg de calç viva.
L’autoria dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) generà un escàndol majúscul que esquitxà el govern socialista i que comportà un temps de presó per a l’ex ministre de l’Interior José Barrionuevo, l’ex secretari de Seguretat Rafael Vera i el general de la guàrdia civil Enrique Rodríguez Galindo, tinguts com a màxims responsables de les salvatjades del grup il·legal, practicant del terrorisme d’Estat.
Després de la reforma militar de les forces armades el 1982, que mai no arribà ni a la judicatura ni als cossos policials, avui, la darrera línia de defensa de l’Estat espanyol no és l’exèrcit, sinó tota l’estructura judicial, profundament polititzada al servei prioritari de la unitat d’Espanya, objectiu on troba la complicitat de la conferència episcopal, els mitjans de comunicació, les organitzacions empresarials, els partits i sindicats d’Estat i la majoria de la societat espanyola. Però, de la mateixa manera que la UCD fou substituïda pel PSOE en la tasca espanyolitzadora com a partit més útil, les relacions del PSOE amb els independentistes catalans els han comportat de ser estigmatitzats i la legitimitat espanyola s’ha desplaçat ara cap al combinat PP-VOX, que compta amb la complicitat judicial i que per això assetja i castiga els socialistes, els mateixos que, en el seu moment, van aplaudir la repressió contra l’1 d’octubre.
El cop d’Estat del 23-F, oficialment, fracassà, però sí que, fins al dia d’avui i de llavors ençà, n’han triomfat els seus posicionaments. Queda clar que, dins d’Espanya, mai no serà possible d’anar més lluny d’on ara som. El règim que tenim i que patim, doncs, no és el del 78, sinó el del 1981, d’on sorgeixen totes les limitacions, les guerres brutes judicials, la violència d’Estat, etc. En realitat, una cosa semblant ocorre amb el partit Ciudadanos, el qual, oficialment, un cop ja desaparegut, figura que fracassà. Però no és menys cert que els seus posicionaments polítics, en l’àmbit nacional i lingüístic, són els que, finalment, han acabat imposant-se, triomfant, doncs. També ha desaparegut Antonio Tejero Molina, però el seu gest no fou inútil, perquè el sentit profund del que pretenia ha acabat també sent hegemònic, des del punt de vista legal, judicial, informatiu, polític i cultural. Però, de vegades, fa l’efecte que no ens en vulguem adonar.