1. Pedro Sánchez no ha convocat eleccions. Ell no ho ha triat. És el seu govern que ha caigut. El líder del PSOE va arribar a la Moncloa a lloms d'una aliança tàctica per fer fora el PP de Mariano Rajoy, corcat per la gestió de la crisi catalana i la corrupció. Lògicament, això el va allunyar d’Albert Rivera, descol·locat en l'operació moció de censura, i de Pablo Casado. Però Sánchez no ha volgut treballar per convertir el bloc anti-PP en una majoria alternativa, cosa que, a més de sumar a Podem i les seves confluències, passava per integrar els independentistes.

Ni ha volgut negociar mai les seves demandes (el dret a decidir és la solució que comparteixen més catalans, però la seva opinió compta poc o gens i ha acceptat que es presentés com un "xantatge") ni ha plantat cara a les pressions dels barons i la vella guàrdia del partit. El tacticisme, que ha arribat al clímax amb la polèmica del relator, ha fet embarrancar la seva presidència, incapaç com ha estat de tramitar els pressupostos, refer la reforma laboral, pactar un nou model de finançament o derogar la llei mordassa.
 
2. Sánchez 4.0. Quin és el veritable Sánchez? El que, contra Susana Díaz, prometia apostar per la plurinacionalitat? El que ha estat incapaç de moure un dit en nou mesos a la Moncloa però com a mínim ha buscat crear un marc de diàleg? O el que el 2015 va fer un pacte de govern amb Ciutadans per intentar ser investit? Les enquestes, també les que ell té, el presenten com a guanyador però detecten que el trident PP-Cs-Vox suma majoria absoluta.

Tot plegat amb un bon resultat de Rivera, a qui el líder socialista pressionarà tant com pugui per arribar a un pacte, ja que compta que Podem sigui víctima del vot útil d'esquerres. Quan falta un mes per a les municipals i autonòmiques, la seva mirada girarà sobre Ciutadans, que estarà temptat de recuperar una certa equidistància després del pacte andalús amb el PP i Vox.
 
3. Amb Rivera... i sense 155? Les dretes han promès que arribaran amb un 155 llarg i sever per a Catalunya. El PSOE no el vol, per ara. Però cal ser conscients del que implicaria l'acord entre els socialistes i el partit de Rivera. Potser no hi haurà un 155 nominal, amb tots els ets i uts, però els partits catalans es poden anar oblidant de qualsevol via de diàleg en la direcció del referèndum vinculant (o els indults pels presos) i preparant-se per una dura involució de l'estat autonòmic.

El poder polític de Catalunya ja s'ha laminat severament els darrers anys, sobretot des del punt de vista econòmic, però difícilment Ciutadans pactarà amb el PSOE sense contrapartides com l’enduriment de les lleis contra l'independentisme, l'escanyament dels mitjans públics catalans i la revisió del sistema lingüístic a les escoles. Quan el 2015 Sánchez ja va pactar amb Rivera, el PSC -que ha optat per intentar influir sense fer soroll a Ferraz- no va alçar la veu. Tampoc quan la negativa de la facció del partit més espanyolista al diàleg ha liquidat la legislatura.
 
4. El timó del procés. La moneda que ha tirat a l'aire Sánchez, un amant del risc, també tindrà conseqüències en el món independentista. ERC i l'espai neoconvergent es disputaran, un any i mig després de la tardor republicana de 2017 i sense el component emocional del 21-D, l'hegemonia. Els republicans parteixen en millor situació (bàsicament perquè estan més cohesionats internament i han ressituat amb més claredat el discurs després del fracàs del 27-O), però els afins a Carles Puigdemont són hàbils. En les campanyes han sabut crear marcs que els afavoreixen, com va passar amb la tornada de l'expresident o amb les crides a la unitat.

Ni els uns ni els altres tindran el favor de l'establishment, profundament provincià -les magarrufes a Manuel Valls en donen fe- però que sempre suma a les generals. Tot i això, la polarització que el judici al Suprem atiarà, allunyarà el fantasma del vot útil al PSOE, del que segurament serà víctima Podem. Qui surti reforçat agafarà embranzida per les municipals i, amb la legislatura de Torra sense trobar el seu sentit, el tomb en favor d'ERC o la consolidació de Crida podrien ser una realitat a finals de 2019, quan previsiblement Catalunya torni a votar després de la sentència del Suprem.
 
5. Visca la inestabilitat! Dia sí i dia també se senten crítiques de l'oposició lamentant que el Parlament no funciona, que no hi ha activitat legislativa o que està, a la pràctica, tancat des de fa mesos. El cert, però, és que l'exemple espanyol no és pas millor. Tres eleccions en tres anys i bona part d’aquest temps sense govern efectiu ni majories per tirar endavant lleis o reformes substancials. El mandat de Sánchez ha estat el més curt des de 1977.

Al diàleg parlamentari i la fragmentació que allunya les antigues majories s'hi ha d'acostumar tothom. Per ser operativa, la nova política demana menys dogma –i pensar que res es sagrat– i habilitat per pactar amb el diferent. Si convé, amb altes dosis de valentia i imaginació per evitar caure en la italianització i la paràlisi que només alimenta la desafecció i el populisme. Si convé, valent-se d'un relator.