Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez.

Es fan dir la Fundació de Rapers Atípics de Cadis, però tothom els coneix pel nom de la FRAC. Jo els vaig sentir per primera vegada fa un munt d'anys i em semblen tan educatius que els faria sonar per decret a totes les ràdios públiques. Amb un reggae bailongo i mamarratxo, les seves cançons no escatimen en anàlisi mediàtica —"Bulocràcia"—, prospeccions de mercat —"Seguim sense un duro"—, investigació sociològica —"Jo no sóc racista, però"—, i fins i tot s'interessen pels intríngulis de l'aristocràcia. “Els Bordons són Padrons” i “nohaltres dislèxics”—.

Però la meva cançó preferida és sens dubte "On és el secreta?", no només perquè el ritme és enganxós i el videoclip em fa riure a riallades, sinó sobretot perquè la lletra té l'enjundia d'un tractat acadèmic. Qui hagi participat en algun moviment polític, social o sindical reconeixerà immediatament la caricatura: el tipus entranyable de bíceps rebentats que apareix de sobte en una assemblea sense que ningú sàpiga d'on procedeix, que s'atribueix un borrós passat militant i el suport vital del qual no queda del tot clar. “Era estudiant i mai no portava llibres”, diu la FRAC.

Dilluns passat, La Directa revelava que un agent de la policia espanyola ha viscut infiltrat durant tres anys en els col·lectius socials de Barcelona aprofitant-se de diferents relacions afectives. De moment, cinc dones han presentat una querella criminal per abusos sexuals continuats. Després d'un escàndol similar destapat a la Gran Bretanya, un tribunal va decretar que la Policia Metropolitana havia vulnerat una llarga llista de drets humans d'una ecologista anomenada Kate Wilson. La indemnització és de 229.471 lliures esterlines.

Quan ens parlen d'infiltrats, acudeix a la nostra ment la imatge d'un informador que anota noms, fa documents i fins i tot llisca un micròfon o una càmera en algun racó discret d'un centre social. “La policia ha de saber”, deia avui a Telemadrid un portaveu de la UFP per justificar que els agents es colin “en grups terroristes” i “en grups independentistes”. El tòpic procedeix de les pel·lícules d'espies, o encara pitjor, de programes de telerealitat com "El jefe infiltrado". L'Estat n'és el cap. Els terroristes i els independentistes són els mals empleats.

I sí, el secreta té una mica de xivato de poble, de confident a sou, de bufó, de llengua llarga. Però tant de bo el seu paper es reduís al simple testimoni. Perquè l'Estat no es cola en els moviments socials per conèixer-los, sinó per rebentar-los. Amb els teus diners i amb el meu. Per això el secreta resulta ser sempre el pollastre més cantaire del galliner, el que proposa llençar la primera pedra, cuinar el primer còctel incendiari o entrar al xoc contra la línia policial perquè el govern de torn pugui justificar així les càrregues i les detencions. Que sóc company, cony. Així ho canta la FRAC: “Compte amb el secreta, que sembla de l'ETA”.