"Si l'OTAN no declara Ucraïna com a zona d'exclusió aèria, hi haurà una catàstrofe nuclear". La frase és d'Artem Vorobyov, cònsul general del país a Catalunya, i l'ha pronunciat aquest dijous a la Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat. Serveix per entendre fins a quin punt ha escalat el conflicte des de la invasió ordenada per Vladímir Putin, que ja fa una setmana que dura i compta els morts per milers, tant en població civil com en soldats. La guerra ha tornat a Europa, amb imatges que no es veien des dels conflictes als Balcans, i amb ressonàncies de les èpoques més fosques del continent. El ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, ha parlat almenys dues vegades sobre els riscos d'una guerra nuclear en els últims dies. Qui sap si és una estratègia per desviar les dificultats per vèncer la resistència ucraïnesa o bé una amenaça en tota regla. Ja no es pot posar la mà al foc per res ni per ningú des de fa una setmana.

El conflicte a l'est d'Europa posa davant del mirall les democràcies liberals a l'hora de combatre autocràcies amb desitjos imperialistes i disposades a tot per refer les fronteres del continent. De moment, les respostes de la Unió Europea (UE) han estat més contundents i més unitàries del que són habituals -que fàcil és cohesionar quan hi ha un enemic extern real i que ensenya de manera descarnada les urpes-, tant a nivell econòmic com també en la implicació militar indirecta. L'enviament d'armes des de les institucions comunitàries però també a títol individual per part dels estats -Pedro Sánchez ha estat l'últim en sumar-se a aquest paquet- indica la importància del que hi ha en joc a Ucraïna. Es tracta de frenar, encara no amb tots els mitjans possibles -la intervenció directa està descartada-, l'avenç de les tropes russes i, d'aquesta manera, esperar que les sancions, combinades amb un tomb social a Rússia, facin desistir Putin.

L'autòcrata rus, però, sembla decidit a complir amb els seus plans, com així ha comunicat a Emmanuel Macron, president francès i aspirant a convertir-se en mediador del conflicte. Per ara, això sí, sense més èxit que aconseguir tenir comunicació directa amb Putin. La determinació del president de Rússia obliga, en tot cas, a prendre mesures pràcticament desesperades, perquè els ponts diplomàtics han volat. Han volat per culpa del Kremlin i no de ningú més, perquè durant setmanes es van dedicar a mentir sobre l'arribada de tropes russes a la frontera amb Ucraïna i van desmentir públicament que tinguessin voluntat d'envair el país del costat. De sobte, les polítiques de defensa han passat al centre del debat, amb l'OTAN com a protagonista. Es tracta d'un d'aquells debats que a Catalunya tant agraden i que generen tanta controvèrsia. El no a la guerra és un clam unànime, compartit, vàlid, però en el cas d'Ucraïna necessita de més adjectius per ser enarborat. No és el mateix dir que no al conflicte des de la relativa comoditat de Barcelona que des de qualsevol ciutat russa, per entendre'ns.

El no a la guerra és de difícil articulació mentre la invasió està en marxa i Ucraïna està exercint el dret -legítim- a la defensa de la seva sobirania. És un escenari desitjable? Per descomptat que no. Seria millor una solució diplomàtica basada en el diàleg? Només faltaria. Però, a vegades, hi ha situacions que, almenys temporalment, deriven en conflictes bèl·lics, i en aquest cas l'actuació de l'agressor és diàfana. El problema que té certa esquerra és que quan l'imperialisme no ve dels Estats Units pateix argumentalment, perquè l'esquema prefixat de bons i dolents no s'acaba de complir. És molt probable que l'OTAN hauria d'haver redefinit la seva existència després de la caiguda del mur de Berlín, i que l'expansió cap a l'est no hagi ajudat a la convivència amb el gegant adormit que ha estat Rússia en les últimes dècades, però en aquest cas no hi ha hagut cap actuació militar directa sota l'empara dels Estats Units. I, si l'OTAN és un organisme tan inútil, que preguntin als governs d'Estònia, Letònia i Lituània quin neguit tindrien ara si no en formessin part com a membres de ple dret.

El debat sobre les causes i les conseqüències d'aquesta guerra durarà, perquè també ho farà el conflicte i tot el que se'n deriva. Potser l'Aliança Atlàntica no és el setè de cavalleria ni un exèrcit d'alliberament, com deia Gabriel Rufián dimecres al Congrés, però en un context geopolític com l'actual no es pot menystenir el seu rol. L'enviament d'armes a Ucraïna pot generar dubtes -el més evident, què es farà amb elles quan acabi el conflicte-, però que les crítiques més enfurismades vinguin d'una esquerra que idolatra guerrillers històrics -i que no combatien, precisament, armats només amb bones paraules, llibreta i bolígraf-, és sorprenent. Hi ha d'haver un terme mig entre els qui resoldrien la guerra a Ucraïna amb l'enviament exclusiu de bons desitjos i els que romantitzen no només el conflicte armat, sinó també la participació de la ciutadania en els combats. Que la guerra és el futur a curt termini dels ucraïnesos és una evidència. I que qui l'ha provocat és Putin, també. La resta, per descomptat, és discutible.