La política catalana és hipersensible a qualsevol gest de l'Estat, per mínim i sobreactuat que sigui. Molt més que el pinyol independentista creu. Prova d'això és que un important percentatge de l'independentisme, que el 27-S va quedar a les portes del 50%, a les eleccions generals va virar cap a opcions sobiranistes no necessàriament independentistes, animats, entre altres coses, pel que llavors semblava la possibilitat d'un canvi polític a escala espanyola.

Si a aquests se sumen els que ni tan sols en els moments de tracte més gèlid de l'Estat a Catalunya van apostar per la independència, el resultat és que per a l'Estat no és tan complicat desarticular una virtual majoria independentista.

En aquest context apareix la propagandística "Operació Diàleg", més anunciada que iniciada pel Govern de Rajoy. El que es ven com un suposat canvi d'actitud, arriba després que es conegués l'anomenada "Operació Catalunya", basada en la creació de casos de corrupció, majoritàriament falsos o exagerats, i la seva posterior difusió en la premsa afí. Ni tan sols sabem si l'actual és una nova etapa o si, en realitat, totes dues es superposen. Ningú des del Govern de Rajoy ha explicat l'"Operació Catalunya", ni hi ha notícies que s'hagi fet res per eradicar-la.

Sí sembla clar que una és continuadora de l'altra, si més no en esperit: totes dues es basen en donar certa cobertura argumental als contraris a la independència amb l'objectiu d'igualar independentistes i PP com dos extrems equiparables. Si abans la idea era que per a cada escàndol de PP o PSOE n'aparegués un dels independentistes, generant la impressió de simetria en el negatiu, ara la propaganda tracta de pintar un Govern espanyol amb una voluntat de diàleg, com a mínim, igual a la de la Generalitat. Només que un percentatge ínfim dels sobiranistes considerin que la voluntat de diàleg democràtic d'ambdues administracions és simètrica, l'operació haurà triomfat.

En realitat és obvi que el Govern de Rajoy no acceptarà les reivindicacions mínimes de Catalunya, que no són altres que les del sobiranisme partidari del referèndum que ha aconseguit sostenir àmplies majories des del 2012. I que, si algú no accepta els postulats bàsics de l'altre o ni tan sols els reconeix com a legítims, no hi ha diàleg possible. Però perquè això sigui evident a ulls de qualsevol, des de Catalunya la resposta a gestos com l'"Operació Diàleg" ni ha de venir només des del Govern, ni només des de l'independentisme, sinó des de la majoria social sobiranista en el seu conjunt.

Per això, el fet que la política catalana no hagi estat capaç d'articular una aliança sobiranista més enllà de l'independentisme, que fins i tot amb freqüència considera a opcions sobiranistes com els seus pitjors enemics, és un fracàs que deixa a la societat catalana encara més desprotegida davant els cants de sirena. Un Govern independentista i una ajustada majoria parlamentària del mateix color són útils, almenys en teoria, per avançar en el camí de la independència; no ho són per donar una resposta a l'Estat amb la contundència d'una majoria social sòlida i difícil de desestabilitzar.

La majoria sobiranista és el principal escut, i potser l'únic, que té la societat catalana per evitar veure's arrossegada a un procés de negociació sobre el que és accessori i no sobre el que és nuclear, on el Govern central tindria totes les armes i que, amb les actuals majories espanyoles, només pot acabar generant més frustració nacional a Catalunya. Per això, Puigdemont i Junqueras farien bé en trucar a Domènech demà mateix davant l'eventualitat d'una negociació que sobrepassi les qüestions ordinàries entre governs i prengui volada bilateral sobre la relació entre Catalunya i l'Estat. No només perquè els comuns són ja un actor protagonista de la política catalana, sinó perquè són part imprescindible del sobiranisme, que és el subjecte que amb més autoritat pot donar una resposta per boca de la majoria social catalana.