Aquest cap de setmana passat l’icònic diari francès Liberation recollia una entrevista a un dels cofundadors del festival Sónar. El titular ens diu que el que els motiva és portar “la música que encara no coneixem”. Quina declaració d’intencions. La curiositat com a bandera, aquest és el meu país, ja m’enteneu. El festival “de música avançada” -gran nom- l’any passat va acollir més de 122.000 persones que van des del clàssic Richie Hawtin fins a Nathy Peluso, de Jayda G a Maria Arnal i Marcel Bagés. Enguany el cartell és de traca i mocador perquè celebra la seva 30a edició. Estructura d’Estat en el món de la diplomàcia cultural. Si bé hi ha hagut edicions a Reykjavik, Río de Janeiro o Istanbul el Sónar és Barcelona, el Sónar és una manera de fer que és Catalunya kilòmetre zero (i el 70% del públic és del país). Uns empresaris s’arrisquen i busquen complicitats per fer de la seva bona idea un referent cultural al món. I si no sabeu què és això del Sónar, només hi heu d’anar. Potser per iniciar-se, el format diürn és més senzill. Després ja et pots deixar anar amb el Bayreuth de la música electrònica.

[noticiadiari]2/242841[/noticiadiari]
Els festivals de música -ens venen al cap el Primavera Sound, el Cruïlla, el Vida, el Porta Ferrada…- no són la punta de la piràmide del sector serveis, o no només. Són cultura, i oci i turisme és clar, i malgrat l’explosió festivalera dels darrers anys arreu del país, han sabut trobar el seu espai. Tenen vocació temàtica, territorial, generacional. L’any passat es va evidenciar que potser s’havia tocat sostre, que fins i tot no hi havia prou personal de seguretat o prou tovallons de paper per les dates fortes de festivals, sigui el Canet Rock o el Primavera. Però tot s’autoregula. Em refereixo al públic, no pas a les subvencions públiques, que això dona per tot un altre debat molt interessant. De la mateixa manera que hi ha plataformes de streaming i sèries que neixen, viuen i moren ràpidament, això també passa amb els festivals. Cada poble o comarca en volia un. Com les piscines municipals, o fa uns anys els polígons industrials. Apostem, i si surt bé doncs endavant. I si surt malament no cal que t’enfonsis, no cal que l’Estat et dreni a impostos, cal facilitar aquesta presa de risc. No dic, en cap cas, que l’administració subvencioni la trencadissa, però sí que sigui més fàcil muntar una empresa, portar-la i tancar-la si s’escau.
 
La curiositat com una bandera d’una manera de fer, de sentir la vida, el primer pas cap a això que ara se’n diu emprenedoria. Pensar, arriscar, fer. Tot ben català. Es continuen creant empreses a Catalunya, potser més que abans, però amb menys capital ens diu el Registre Mercantil, potser continuem amb timidesa. Ens cal un punt més. Es parla molt i molt sovint que si la política catalana té poc nivell amb relació a fa dècades. Potser sí, però també ens està costant posar cara i ulls a la societat civil i al tremp del teixit empresarial i econòmic del país. Qualsevol projecte polític i social per a Catalunya demana, requereix, una economia potent que sigui referencial en el nostre entorn. A més, cal entendre que tenim rivals, i no enemics, que podem sumar amb qui no ens pensem. Sense respecte no hi ha confiança.
 
I per això el Sónar és el festival més català que tenim, perquè està pensat des d’aquí, per catalans, amb una vocació sempre transgressora i global. Des de fa 30 anys, no és una moda ni un eslògan: és feina i voler saber llegir que se sentirà. Entendre el que encara no es coneix. Bastir una mirada oberta per als sords. El país de Salvador Dalí, Montserrat Caballé, Joan Miró i Ricardo Bofill no pot tenir por d’arriscar-se. La identitat catalana és tan forta perquè és flexible i esponjosa. L’economia catalana viu de l’emprenedoria perquè confia en les seves aspiracions. Potser serà l’estiu, però paga la pena ser optimista, mirar endavant al ritme d’Aphex Twin i Black Coffee.