El proper 7 de juny es tancarà el centre penitenciari més antic de Catalunya. Just un dia després hauria fet 113 anys. Es tracta d'una reivindicació històrica dels veïns i veïnes de Barcelona per donar altres usos a l'espai, però també un repte de la política penitenciària del país. Hom sap que estem davant d'unes instal·lacions velles i obsoletes poc compatibles amb la qualitat de vida de les persones preses, les condicions de treball dels professionals, i els processos de reinserció que haurien de ser l'objectiu de l'empresonament en ple s. XXI. Abans de la transferència de competències penitenciàries a Catalunya l'any 1983 (convé recordar que som l'únic territori de l'Estat amb aquestes responsabilitats executives) ja se'n parlava del necessari tancament de la instal·lació. Però tants han sigut els anuncis en aquest sentit que quan l'alcaldessa de Barcelona i el conseller de Justícia anunciaren que aquest cop sí que es faria efectiu, l'escepticisme va regnar en l'opinió pública.

D'aquest episodi allò que m'ha cridat l'atenció ha estat la voluntat del conseller Carles Mundó d'aprofitar un fet important però conjuntural per parlar i fer pedagogia de la realitat de la presó. Per utilitzar els mitjans de comunicació per convidar la ciutadania a la reflexió sobre diversos aspectes que tenen a veure amb la política penitenciària i d'execució penal. Per entrar en un tema complex, incòmode, que no dóna vots, i que molt sovint –massa sovint- resta en la foscor i el silenci. Sense anar més lluny el passat divendres el conseller va impartir una conferència sobre el tema a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona. Va dibuixar a estudiants i professorat el model polític pel qual aposta i els condicionants per a poder-lo desenvolupar, va oferir dades però també va posar sobre la taula reflexions més de fons i fins i tot preocupacions. Es va atrevir a plantejar reptes, tot destacant el treball que s'ha de fer en el camp de la salut mental, l'aposta pel règim obert i les mesures penals alternatives, la necessària reforma del codi penal, el replantejament del règim d'aïllament, la imprescindible introducció de la perspectiva de gènere a la presó, o la prevenció de la radicalització gihadista.

Tirar endavant polítiques públiques de qualitat, amb objectius clars, un bon disseny i pla d'implementació és la feina que encomanem als responsables de l'executiu (sigui quina sigui la seva orientació ideològica –els electors triaran-). La competència tècnica i la capacitat de comunicació són característiques desitjables per a tot aquell que assumeix aquestes funcions. Qualsevol govern – del nivell territorial que sigui- té l'obligació de fer front als reptes quotidians. Les grans disputes polítiques (o aquelles que es defineix massa vegades com la política) no poden deixar de banda l'acció pública (les polítiques), al contrari, l'han d'alimentar. Tenim importants desafiaments i problemàtiques a fer front, sobretot després d'un cicle de recessió. És legítim (i saludable) somniar en l'endemà, però cal construir-lo avui, des de l'ara i aquí. Per què, per exemple, no hi ha res que defineixi millor a un país com la situació de les seves presons. No hi ha millor indicador de qualitat democràtica que el grau de respecte de drets i garanties a les persones excloses per definició: els presos i les preses. Així es fa país.