Una certa manera de fer les coses és l’expressió per excel·lència del tarradellisme, l’altra dia glossat per Josep Maria Bricall en l’acte commemoratiu del restabliment de la Generalitat, celebrat al Saló de Sant Jordi amb la presència de les autoritats actuals i els seus predecessors d’ençà 1980. La heterodoxa negociació Tarradellas-Suárez és molt improbable que avui es pogués repetir; només es tracta de veure si fer les coses com les feia el president que va mantenir la Generalitat viva a l’exili fins aconseguir retornar-la, aprofitant el desconcert del primer moment de la Transició, podria tenir algun sentit de referència per a la situació actual.

L’estat espanyol es pot permetre el luxe d’equivocar-se; nosaltres no. Això solia dir Tarradellas atenent al valor de la experiència adquirida per Madrid per tants segles de govern, del seu sentit d’estat i la habilitat en la utilització del instruments de poder. En contraposició a la fragilitat de las aspiracions catalanes, en termes de capacitat real d’imposar-les, sobretot quan aquestes perden el seu caràcter unitari. Aquest és una reflexió pròpia del pragmatisme, a voltes menyspreat per part dels atrinxerats en l’apel·lació democràtica, argument indiscutible, però no suficient. Bricall, seguint Tarradellas, va afirmar durant la seva intervenció: “la democràcia no és un sistema confús de votacions esplaiades sinó l’expressió jurídica d’una voluntat ciutadana”.

Tarradellas versus Macià. Deia també Tarradellas: “En Macià tenia caràcter però era molt influïble en la qüestió nacionalista quan arribaven els joves d’Estat Català amb totes aquelles banderes i aquells esveraments. S’hi entusiasmaven. A mi els d’Estat Català no em tenien simpatia, perquè jo volia disposar del poder de debò, no el poder que se’n va enlaire”. La història no es repeteix, molt probablement, però a vegades sembla que res no canvia, especialment els arquetips dels dirigents del país.