Amb l’excusa d’un debat organitzat pel diari ABC sobre els 40 anys de democràcia, hem tingut l’oportunitat de veure junts els tres expresidents espanyols que queden vius: González, Aznar i Zapatero. I val a dir que, més enllà de colors polítics i de dissensions passades, ha tornat a quedar clara la unanimitat entre tots ells pel que fa a l’anomenat problema català.

Com poden imaginar, ses Excel·lències han posat sobre la taula tots els tòpics. Han parlat de "derives autoritàries", de "fractures socials", de "liquidació de la democràcia", de "cop contra la llibertat", de "destrucció de la convivència", de "demolició de Catalunya"... Res de nou més enllà de l'apocalipsi a què ens tenen acostumats. Han xerrat molt, però no han posat (com tampoc ha fet mai l’actual president, Mariano Rajoy) cap proposta sobre la taula per intentar desencallar la situació.

Bé, perdonin, Felipe González sí que ha volgut aportar el seu granet de sorra. Segons l’home que va justificar els crims de Pinochet i que va comparar el procés democràtic català amb les deportacions de Stalin a Sibèria, l’única manera d’arribar a una entesa és el reconeixement, per part dels independentistes catalans, d’Espanya com a única nació i, per tant, com a seu de la sobirania. Recorden allò de cautivo y desarmado...?

Però més enllà de la retòrica, aquesta és la mare dels ous, el desllorigador de tot plegat. Si Espanya és l’única nació vol dir que Catalunya no ho és. I si no ho és, vol dir que no és un subjecte polític i jurídic sobirà, de la qual cosa se’n desprèn que no pot decidir sobre el seu futur. Final de la discussió.

Segons ell, tots els drets de Catalunya com a col·lectivitat, procedeixen de la Constitució del 1978. Abans només hi havia el desert més absolut. Ni els presidents Macià o Companys, ni Prat de la Riba al capdavant de la Mancomunitat no van existir mai. Com tampoc les Constitucions, les Corts o la Generalitat, creada a mitjan segle XIV. Ni els Usatges ni les assemblees de Pau i Treva. Una única nació i una única unidad de destino en lo universal.

González, Aznar i Zapatero. El trio Calavera. L’Ordeno y mando embolcallat amb una caricatura plena de naftalina. L’home que va acompanyar el delinqüent -i subordinat seu- José Barrionuevo fins a les portes de la presó de Guadalajara; el més pinxo del trident de les Azores i el mentider compulsiu amb qui va començar tot això que ara estem vivint. Zero seducció, zero empatia. Poca pastanaga i molt bastó. I un alarmant menyspreu a instruments tan democràtics com un referèndum. Per què? Segons Zapatero, "perquè és una eina que divideix artificialment i, a més, qui el perd vol la revenja". Olé tu! De traca i mocador.