Diuen que escriure ficció és més senzill que escriure sobre la realitat. No n'estic convençut. I quan es parla de política encara menys, i si no mireu la investidura de Pedro Sánchez. Sempre cal una mica de purpurina a la vida, tot i que no cal empassar-se-la. Avui el conte va de triangles i no de qualsevol (s'assembla al de les Bermudes), no us despisteu que hi ha el triangle doble, el més millor: el tripartit d'esquerres. Posem nom als tres vèrtexs del primer triangle: Espanya, Catalunya i Barcelona. I al segon hi posem Socialistes, ERC i Comuns-Podem. I ara sacsegem fort. I unim els punts: Espanya amb Socialistes, ERC amb Catalunya i Comuns amb Barcelona. En els tres camps de joc coincideixen les esquerres (la CUP va més enllà) com a pesos importants i amb la idea de generar anticossos contra tot allò que no sigui esquerra pura, perquè quan tens la raó ja és Déu qui escull als seus.

A Madrid aquests darrers dies hem viscut una investidura flatulenta i fastigoseta però que atorga al PSOE la Moncloa, que és el que compta malgrat els crits i el soroll. A Catalunya, ERC espera legítimament la seva oportunitat per guanyar les eleccions i tot i que ara ja sembla que hi haurà pressupost català mantenen el seu interès per la demoscòpia. I a Barcelona els Comuns i els socialistes ja governen des de fa dies (dels darrers 40 anys han governat plegats uns 36, tampoc és molt sorprenent), i tenen a Esquerra com oposició lleial i complidora. Tot quadra al món del tripartit, vull dir, del triangle doble.

Com si fos un cub de Rubik aneu girant i regirant per fer que tot quedi lligadet. Ara mateix només hi ha una cara en interrogant: la Generalitat. No dubto de la lleialtat al Govern per part d'Esquerra Republicana, vagi per endavant. Però és que la situació és la que és, i provocada des de Madrid, i cadascú reacciona com reacciona i l'interès u d'Esquerra és governar, i això de la unitat doncs a les manifestacions i a Twitter, que està molt bé. A més, tenint en compte els atacs constants de la judicatura espanyola contra la Generalitat no és cap cosa estranya pensar en eleccions just abans o just després de l'estiu. Tot i que el president Torra, que està aguantant la pressió com pot, presentarà tot recursvque trobi oportú per defensar als tribunals el que la Justícia no li vol donar. Sóc pessimista de mena, i amb la bona voluntat d'Espanya encara més.

Recordem, per si algú s'ha perdut alguna temporada del serial 'Repressió catalana': l'alt tribunal de la Unió Europea va emetre fa tres setmanes una sentència que donava la raó als eurodiputats independentistes vetats per l'Estat espanyol Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín. Europa, per fi i mitjançant Sassoli, defensa el dret que atorguen les urnes per sobre de les prerrogatives prèmium dels estats per imposar requisits arbitraris per accedir a l'Eurocambra, com el jurament de la Constitució. Però Junqueras segueix a presó i per molt que tinguem la raó no sembla que hagi de canviar ben aviat. I dilluns que ve a Estrasburg hi haurien de ser el president d'ERC així com hi seran el president Puigdemont i el conseller Comín. Europa es fa esperar, ara que valgui la pena. I la solució política que s'albira és que l'equilibri de les esquerres d'aquí i d'allà ens salvi. Amb Maragall i Zapatero va anar de primera, sí.

Tornant al triangle doble. Aquests tripartits d'esquerres acostumen a ser un conglomerat de superioritat moral amb diferents intensitats: no és el mateix un socialista que un comú o que un jerqui. Compte amb els anticossos que genera la puresa (i això que la CUP ni juga de lo pura que és). Compte que aquesta lluminària de la veritat veritable no aglutini als seus rivals i adversaris, sigui a Espanya o a Catalunya, que són ben diferents. Perquè la política és gestió i poder si es vol, però sobretot és el reflex de la societat i actuar en conseqüència. No funciona allò de "que els hi donin pastissos si tenen gana". La vida real estreny. I per això cal ser permeable i flexible. Crear un triple tripartit també és un exercici de flexibilitat de funambulista, té el seu mèrit, però després de crear l'artefacte cal veure què es pot fer amb ell. Perquè una cosa és un cub de Rubik i una de ben diferent que et surti un Frankenstein.