Cada cop que veig un vaixell, tant se val si és una canoa o un catamarà, la meva imaginació marxa a països impossibles, itineraris fluvials i travessies transatlàntiques. Els grans relats d'aventures estan poblats d'embarcacions. El retorn d'Ulisses a l'enyorada Ítaca té un regust de veles inflades i ventoleres de salnitre. Els argonautes es llencen al mar per trobar el velló daurat. Després de l'ombra esmunyedissa de Moby Dick, el capità Ahab es precipita cap a la bogeria a bord del Pequod. A El cor de les tenebres, Marlow remunta el riu Congo per trobar un traficant d'ivori anomenat Kurtz.

[Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez]

Algun cop he tingut l'ocasió de navegar en viatges de plaer per geografies més o menys remotes sense cap altre objecte que conèixer un nou tros de món. He travessat el Bòsfor a bord d'una llanxa ruïnosa, abillada amb el volant d'un BMW i guiada per un mariner turc que fumava com si fos un condemnat a mort. He travessat el llac Titicaca sobre un transbordador que cruixia sota la vigilància de l'Exèrcit de Bolívia, un país que no té mar, però que té infanteria de marina. He franquejat l'estret de Gibraltar en un ferri descomunal que desembocava a Tànger.

Fa uns anys, a la costa d'Agrigent, vaig veure un pesquer encallat a la sorra i engalanat amb una cinta policial. El segell dels carabiners no va ser suficient per dissuadir-me, així que vaig treure el cap per la borda intentant entendre quina classe d'enigma ocultava aquella barca, quina història havia arribat al seu final en aquell litoral de Pietre Cadute. Va ser aleshores que vaig descobrir sobre la coberta un paisatge d'estris trencats i robes escampades, com si els tripulants, espantats per alguna urgència, haguessin abandonat aquell lloc de pressa: ampolles de plàstic, una pila alcalina, una sandàlia vídua, un bric de suc, mantes, una motxilla infantil del club esportiu Espérance de Tunísia.

Després vaig llegir la notícia als diaris, tan sols una breu columna que agraïa la gesta de les forces policials. 53 persones havien salpat des de les costes tunisianes i havien navegat durant 200 quilòmetres buscant terra europea. Els carabiners van aconseguir interceptar-ne 33. Els altres van escapar per la carretera. Moltes vegades m'he preguntat per ells, per aquells que van aconseguir fugir i per aquells que van posar fi a la seva esperança en una comissaria. I m'he preguntat també per tants altres que van naufragar i van desaparèixer de la faç de la terra sense haver estat mai res més que un número, un esborrany, una incòmoda estadística.

Avui arriben notícies de l'Atlàntic. Ha naufragat una pastera i han desaparegut 35 persones. Hi ha almenys dos morts. Al sud-oest de Gran Canària, un helicòpter de Salvament Marítim recuperava aquest dimecres el cadàver d'un nadó. Ni aventura èpica ni viatge de plaer: ruleta russa. Mentrestant, en la comoditat de la terra ferma, es constitueixen els ajuntaments i aquí somriu un alcalde ultra i allà una alcaldessa xenòfoba que promet delatar els seus veïns i entregar-los a la policia. Què fer quan la misèria es disfressa d'ideologia.