*Per respecte al lector, l’autor d’aquest article informa que actualment forma part de la candidatura de JxCat a les eleccions del 23J ocupant la cinquena posició per Barcelona. Malgrat que la posició defensada així no sigui una novetat sinó més aviat absolutament coherent amb molts articles anteriors, crec que és important saber-ho per evitar qualsevol malentès.
 
El pactisme és segurament el concepte més rebregat i manipulat de tota la política catalana. Arrel profunda de la cultura política catalana, fa molts anys que cada cop que l’invoquen és per pervertir-ne l’ànima i el significat. Pilar central de la política del país des de finals del s.XIII, la ideologia pactista es basava en la idea que a canvi de l'observança de les constitucions i usatges catalans per part del monarca, el poble representat a través dels braços, li jurava lleialtat. És a dir, que el rei no podia modificar unilateralment les lleis del país, sinó que qualsevol canvi havia de ser paccionat, pactat, entre el monarca i els representants de la terra.
 
Aquesta forma de fer, profundament arrelada en la cultura política catalana, el pactisme, va créixer i enfortir-se durant els segles XV, XVI i XVII i va ser la ideologia motora tant del govern del dia a dia a Catalunya durant tot aquest període, com de l’enfrontament civil contra Joan II, la proclamació de la república catalana de Pau Claris i la resistència a ultrança de 1714 contra el poder borbònic. En tots els casos, la defensa de les lleis de la terra contra el poder absolut dels monarques de tradició castellana o amb seu a Madrid, varen ser la conclusió lògica de la ideologia pactista. Antiabsolutista i molt avançada pel seu temps, el pactisme no era una forma de vendre el país, sinó de defensar-lo. I tenia dues direccions, com ja va exposar el filòsof català Francesc d’Eiximenis, la lleialtat a un monarca depenia del seu respecte per les lleis catalanes. Si el pacte era trencat, ho era per a tots.
 
La qüestió doncs que certes elits amaguen, és que precisament avui som independentistes perquè som pactistes. És a dir, que som independentistes perquè mirat i remirat no hi ha cap acord amb l’Espanya castellana que pugui sostenir-se en el temps sense violentat o pervertit. Trencat repetidament el principi d’observança per part de Madrid, la lleialtat catalana a l’estat espanyol queda lògicament suspesa seguint el principi pactista i l'única opció per preservar els mateixos drets, llibertats i aspiracions nacionals és la independència.
 
La realitat és que el pactisme és impracticable amb aquesta gran Castella que anomenem Espanya. Mirant lluny, dos exemples del segle XX. Primer la Mancomunitat, creada arran d’un pacte de la Lliga i Prat de la Riba amb el règim de la restauració, que no va arribar a durar ni una dècada perquè el primer que va fer Primo de Rivera quan inicià la seva dictadura va ser fer-la desaparèixer. Segon i de la mateixa manera, uns anys després el primer que va fer Franco va ser anihilar les institucions catalanes nascudes del pacte amb el règim republicà. El què es va pactar amb uns, va ser perseguit i destruït pels altres governants espanyols.
 
Més recent, dels anys noranta, és el peix al cove, una estratègia de l’últim pujolisme en què mitjançant pactes puntuals amb el govern espanyol de torn intentava fer complir el pacte anterior (l’Estatut del 79). Tàctica que també va fracassar quan el segon govern d’Aznar va demostrar amb les seves mesures recentralitzadores que a Madrid tal com posen peix al cove, el poden treure quan convingui sense cap mena d’escrúpol.
 
Arran d’aquest fracàs es va proposar fer un nou Estatut, que substituís el primer i en corregís les mancances així com els defectes de la mateixa estratègia d’anar pactant cosetes amb els governs de Madrid quan no tinguessin majoria. Aprovat a Catalunya, retallat a Madrid, re-aprovat, tanmateix, per sufragi popular. El nou Estatut de 2006 era un producte absolutament fill de la ideologia pactista. Un acord per seguir a l’estat espanyol a canvi del respecte dels drets i les llibertats dels catalans acordades aquí i allà. Tanmateix, i com ja sabem tots, el Tribunal Constitucional en nom de l’estat espanyol va trencar el pacte un juliol de fa tretze estius i va abocar Catalunya a l'única sortida possible: la independència. Entenent aquest trencament, la majoria social del país es va comprometre amb la idea d’aconseguir un estat propi per no haver de fer més pactes amb el poder de Madrid, recuperar la sobirania que vam perdre el 1714 i en tot cas fer un pacte en els nostres propis termes amb la resta de països europeus, a qui no hem vist mai ni la voluntat d’anihilar la nostra identitat ni la d’espoliar-nos.
 
Tanmateix, i malgrat el referèndum d’autodeterminació de l’1-O de 2017, encara no ens n’hem sortit en assolir aquest objectiu, i mentre construïm una estratègia victoriosa en el front judicial internacional, la nostàlgia, la repressió i la por a una nova realitat de part de la classe política independentista, han provocat una gran reculada a l’interior. Part d’aquesta nostàlgia ha estat atiada primer amb una idealització del peix al cove, després amb la mitificació del PNB (ells sí que en saben!) i finalment amb la perversió de la idea pactista.
 
Confosa la ideologia pactista amb el prejudici espanyol quasi antisemita que considera que als catalans només ens interessen els diners, es van succeir les falses ofertes, les pluges de milions que ningú mai ha vist i finalment les estafes pressupostàries i polítiques de tota mena en aquest últim tram de govern del PSOE. Dels teòrics acords als quals ha arribat ERC en el darrer quinquenni, ningú n’ha vist ni les engrunes. Tant li fa, tot han estat semàfors verds perquè el què mou a certes elits barcelonines és que sobretot ningú defensi el país gaire seriosament. No els importa que els acords es compleixin o no, que el país sigui espoliat o no, que els nostres drets i llibertats com a poble siguin respectats o que la nostra identitat sigui o no perseguida. Han pervertit la idea pactista fins al punt que l’únic important és el pacte en si, encara que mai es compleixi, encara que només sigui una foto. Perquè cada foto amb el govern espanyol és una passeta més cap a l'estabilització de l’estat, una pèrdua nova de competències, l’abandonament de l’independentisme i la facilitat per mantenir els negocis amb el BOE en marxa. És a dir, el contrari del vertader significat del pactisme. Mantenir la posició contra tot això, com ha fet la Míriam Nogueras els darrers anys, té molt més mèrit del què se li atribueix.
 
Durant les setmanes i mesos vinents, hi haurà grans crides a regalar els vots dels catalans per “aturar el feixisme” o a canvi d’engrunes d’algun tipus. S’apel·larà a l’esperit pactista dels catalans. Però que no ens enganyin, perquè el vertader esperit pactista és el de l’independentisme que va dur el país a l’1-O perquè sabia que tot acord amb l’estat espanyol sempre és trencat o pervertit posteriorment.
 
Legitimar internament i internacionalment els qui ens reprimeixen no és pactisme, és votar voluntàriament per la dissolució imparable de la nostra nació, l’espoli de la seva gent i la repressió dels qui en dissenteixen. És a dir, el contrari de la cultura política que ha fet de Catalunya el país que és. I és que avui l'any 2023, Catalunya i la seva gent necessiten un estat propi, unes lleis pròpies, una veu internacional pròpia i la capacitat de disposar dels mateixos recursos, no pas un carceller més o menys simpàtic.
 
Altres articles de l’autor:
 
La trampa de les dues Espanyes
El preu internacional de legitimar el PSOE