Aquesta setmana a Vadevi.cat hem publicat una entrevista amb Manel Duran en la que carrega amb molta duresa contra els vins catalans i contra els espanyols, sense diferenciar els uns dels altres, tot i que pateixen problemes ben diferents. Potser un  d'aquests problemes és precisament que hi ha qui no diferencia els uns dels altres, i per això és fa difícil identificar els punts febles i emprendre mesures per resoldre'ls.

Per exemple: està clar que augmenta el consum de vi català a Catalunya. I si l'increment encara no és significatiu -no hi ha dades- el que és segur és que hi ha una tendència que acabarà notant-se en la facturació dels cellers. En canvi, el consum de vi català a la resta de l'Estat té una tendència a la baixa. Una davallada de vendes sobre els nivells actuals, que ja són realment minsos. Deixant de banda el cava, la DO catalana que ven més a l'Estat espanyol és Penedès, amb un 3,2% de quota, això comptant les ampolles que es venen a Catalunya, que lògicament són la major part.

Per això cada cop entenc menys els vins catalans etiquetats en castellà. Perquè, a quina estratègia comercial respon aquest etiquetatge? Va adreçat al mercat emergent? Al dels catalans que fan l'esforç -encara se n'ha de fer per trobar un bon assortiment de vins catalans a les cartes dels restaurants i a les prestatgeries dels supermercats- de beure cada cop més vi català, perquè els agrada i perquè s'estimem el seu país i els seus vins?

Perquè si es tracta de vendre als alemanys, als xinesos o als nord-americans, el castellà no sembla un gran argument de vendes, menys quan s'està parlant d'oferir-els-hi tipicitat i diferenciació.

O potser és que pensen créixer en vendes a la resta de l'Estat, un mercat en crisi, i on molts dels consumidors que no beuen vi català no en beurien ni que a l'etiqueta hi hagués una imatge del Cid Campeador?