Sóc un viatger aeri habitual. Tenia una reserva en el 4U9529 molt abans de l’accident del 4U9525 de Barcelona a Düsseldorf. Primer de tot: em fa molt respecte pensar que em pugui llegir algú de les famílies o dels amics de les víctimes. Vagi per davant el meu condol i respecte.

Volar és un tràmit. Molt de tant en tant es torna una tragèdia. Mesurant em peu de rei el que dic em sento amb la força moral de parlar-ne perquè sóc a punt d’agafar un vol amb el mateix trajecte, la mateixa companyia i la mateixa setmana. He decidit volar malgrat tot. El risc objectiu és menys que mínim però tots els que volarem ara haurem considerat la possibilitat (inicial i irracional) de renunciar al bitllet. Passat aquest primer estadi, ja sóc a l’aeroport de Barcelona, a la Terminal 2. La vella, la tronada i malgirbada terminal. Una ombra del que fou. Deixada i depriment. Projectant una imatge nefasta de Barcelona per seu abandó en favor de la T1.

Al control de seguretat i aprecio dos canvis. A partir d’ara sembla que els cables elèctrics per endollar aparells hauran de passar l’escàner a fora de la maleta. L’altre, és la gran amabilitat d’uns guardes que no n’anaven massa sobrats fins ara. Ens coneixem, fa anys que estem com en família. Poc abans, quan la noia que passa les targetes d’embarcament pel codi de barres ha vist l'anagrama de Germanwings, m’ha mirat, ha sospirat i ha dissimulat amb un tènue somriure. Tot molt humà en un lloc tant deshumanitzat com a una estació aèria.

El vol va amb un retard de més de tres hores. Els que han vingut amb el vol d’arribada fan bromes sobre els motius del retard quan ja són a terra. El que poden fer els nervis. Potser és humor teutó. Un alemany rodó amb els seixanta passats ens diu que van tard perquè el comandat ha quedat tancat al lavabo. Creuament de rialles. Aquí ho constato.

És un altre Airbus 320, però aquest es nou, acabat d’estrenar. Penso en la persona que va seure al  seient 9-F com jo. Mentre, la tripulació és especialment atenta amb el passatge. Més del compte. Es nota, es percep. El comandant ens rep i ens saluda personalment a tots els passatgers quan accedim des de la porta d’entrada. Molt passatgers li fan preguntes. Comentari breu, brometa fàcil, somriure contagiós i contenció. Ens preparem per volar amb una llarga explicació que acaba amb aplaudiments, fet completament anormal en anys de pujar a avions. La gent que hi viatja molt de tant en tant acostuma a aplaudir quan l’avió aterra, mai abans de sortir. Ho fan sobretot en els de Ryanair perquè els hi posen una fanfàrria final que fomenta el picar de mans del viatgers novells. Els nervis, sempre els nervis. És com quan el Madrid s’acosta a la porteria del Barça al Camp Nou i la defensa recupera la pilota. Són manifestacions d’angoixa per alliberar o alliberada.

Després d’una crisi com la d’aquesta setmana apareix amb tota la seva amplitud i profunditat moral la bonhomia de la humanitat d’una forma aclaparadora per un observador. Es nota i es percep. Tothom és millor, més amable, més sensible, més atent, més cortès. Ens expliquen que arrosseguen el retràs a causa dels “fets” d’aquesta setmana. Vaig carregat de diaris amb l’Andreas Lubitz a totes les portades que miro d’amagar i no sé perquè. Tota la  ripulació és masculina excepte una hostessa. Una altra raresa casual. Són afectuosament amables. Semblen i se’ns mostren agraïts per estar asseguts en aquell avió malgrat tot. Falta gent però, falta passatge. Hi ha més seient buits del que és normal. En la distribució desdibuixada dels seients sense ocupar es nota que en falten dels que havien comprat el bitllet i s’havien assignat butaca. Vaig sol al meu passadís. Ho pregunto i em diuen diplomàticament que no disposen d’aquesta informació. Estan tocats, anímicament molt tocats. Falten persones d’aspecte sud europeu. Amb una gran demora iniciem el vol. La ruta es nova, l’han canviat. No passem pels Alps, ho fem pel centre de França. Silenci complert. És tard, semipenombra. Alguns dormen. Passem l’equador del vol i arriben unes turbulències poc habituals en un vol com aquest. S’activen els ulls dels que semblaven adormits.

A pocs minuts d’arribar el destí, una sorpresa... petita. Düsseldorf és tancat i aterrarem a Colònia. Com que és un aeroport més petit el poden tenir obert tota la nit amb menys cost que el multifuncional de Düsseldorf. La suposada eficiència alemanya. Es disculpen per les molèsties quan han passat més de tres hores respecte del horari d’arribada i som en un altre lloc. Ens diuen que “s’excusen per un altre inconvenient després d’aquests dies terribles”. Serà la segona referència explícita a l'accident. Tot el passatge és majorment d’aparença germànica. Ningú es queixa ni és molesta. Sembla com si no volessin assumir la seva –a vegades- ineficàcia tant pròpia del gènere humà al que pertanyen. Ho volen dissimular amb el seu estil sobri. Tant els que la causen com els que la reben. No ho reconeixen. És mostren com a part del col·lectiu responsable i per tant sense dret a queixa. Amb una companyia meridional i ple de llatins, hi hauria hagut la simfonia de queixes i retrets per tot arreu. Però avui cal fer pinya i posar per davant la societat (la seva?) davant del individu.

Quan compres un bitllet d’avió, compres un trajecte, un transport, un lloc a l’avió, potser un càtering, però per damunt de tot fas un contracte amb una empresa de la que esperes que s’ocupi de la teva seguretat en tota la seva amplitud. Incloent el control de l’estat mental del pilot o qualsevol altre variable que han d’haver previst. I aquests morts també ho són per les decisions condicionades pel terrorisme. Com que ens han acollonit tant i tant, acceptem controls i seguiments, restriccions, pèrdues de temps i cabines d’avió blindades. Sense pensar que tancar-se tant pot fer que quan t’adones que el monstre el tens a dins és massa tard. Volar hauria de ser un tràmit.