No fa gaires anys, l'estat espanyol va modificar la normativa electoral per fer gairebé impossible el vot des de l'exterior. La participació, ja escassa, es va desplomar. El 27-S vam viure situacions insultants com sacs de vots perduts als carrers de Roma per un suposat error de l'administració electoral espanyola, o milers de votants rebent la documentació necessària l'endemà de l'elecció.

El referèndum de l'1 d'octubre és una fita històrica de la lluita dels catalans per l'autodeterminació. No es tracta –només– d'assegurar a cada català, resideixi on resideixi, el dret a participar-hi, sinó d'un deure que el país té amb la seva diàspora, que va viure la seva onada més nombrosa, precisament, quan centenars de milers de catalans van haver d'abandonar el país per defensar-ne els drets nacionals i lluitar contra el feixisme.

El govern català es va comprometre explícitament a establir els mecanismes necessaris per facilitar el vot exterior. Fa molts mesos que va aprovar el projecte de llei de vot electrònic, però tot indica que no es podrà utilitzar l'1-O. Resulta inexplicable i frustrant, tenint en compte que una de les empreses líders mundials en la matèria és catalana i ja fa molts anys que treballa arreu del món (mireu aquesta notícia de 2012).

Des del Departament d'Exteriors que dirigeix Raül Romeva s'han fet grans avenços en la relació amb la diàspora, com ara el registre de catalans residents a l'exterior i el desplegament de la llei de les comunitats catalanes a l'exterior. Tanmateix, la data del referèndum s'apropa i els catalans que viuen fora del país encara no saben del cert quins mecanismes garantiran la seva participació.

No em sé imaginar que en la votació més important per a Catalunya dels darrers 80 anys no voti, per exemple, Marcelino Perelló, periodista mexicà fill del periodista, polític i militar Marcel·lí Perelló, exiliat el 1939 després de la desfeta (no us perdeu aquest article publicat al diari Excélsior). O la Mercè Quixal, infatigable lluitadora de la cultura catalana des de l'Argentina, on els seus pares van iniciar una nova vida fugint del feixisme (la seva alegria més gran és sentir les nétes parlar català: escolteu-la aquí). O qualsevol dels milers de joves que van haver d'anar a buscar-se la vida fora de Catalunya expulsats per la crisi que encara ens ofega.

Encara som a temps d'articular les mesures necessàries per assegurar que qualsevol català, visqui on visqui, pugui participar del referèndum de l'1-O. És tècnicament possible i moralment indispensable. Els hi devem als que van morir lluny sense tornar a trepitjar la seva Catalunya estimada, i als fills i néts que van integrar-se als països d'acollida sense oblidar les arrels catalanes.