No m’agraden gaire aquests independentistes nous, de butxaca i de guardiola, els mateixos que anys enrere anaven amunt i avall amb el cul endins i l’adhesiu de la bandera espanyola a la corretja del seu Rolex estimat. Els que ens menyspreaven perquè érem, deien, uns "rojus", uns peluts, uns progres o uns kumbaiàs maricons. Els que s’emocionaven en sentir la Salomé a Eurovisión o l’himne espanyol quan l’Àngel Nieto guanyava una carrera amb la nostra Derbi estimada. Ara, els mires i tornes a creure en miracles, semblen els descendents del general Moragues o d’en Joan Sala (en Serrallonga, no en Joan Sala Vila). Ara són més sobiranistes que la punyeta (la punyeta és molt sobiranista), avui la crisi ha devorat part dels seus estalvis i s’agafen a l’estelada com un tripulant del Titànic a un tros de fusta, amb l’esperança què el nou estat català els hi solucioni tots els seus mals (econòmics, naturalment).

A mi ja em va bé, quants més millor, però ai!, què passarà si qualsevol dia un d’aquests “pajarracus” espanyols que ens mana, baixa del burro i ens dóna una mica més del què tenim però molt menys del què volem, què passarà? Què faran ells? Molt em temo que apareixerà aquesta mena de covardia tan nostra (aquí l’anomenem prudència o seny), despenjaran estrelles dels balcons mentre ens venen la moto amb els arguments bavosos de sempre: Era una utopia, millor quedar-nos així que una guerra, ara ja saben que si volem seguem cadenes...

I nosaltres, com tota la vida, anirem a dormir amb ulls plorosos i ens llevarem commemorant les mateixes derrotes de sempre, omplint de flors les tombes dels que un dia van dir prou, tot cantant allò del cop de falç i les cadenes que tant ens agrada. Passejarem la ciutat amb el cap baix, decebuts i amb ganes de fotre al camp, nord enllà i d’una puta vegada, on diuen que la gent és d’Escòcia, de Letònia, d’Estònia o de Lituània; no sé si més neta, no sé si més noble, no sé si més culta, no sé si feliç. Però del què n’estic segur és de que són i seran més lliures, molt més lliures que nosaltres.

Esperem que ni l’almoina ni cap de les amenaces que ens dediquen, ens facin enyorar el nord, defensors de la terra.