I si la defensa de la llengua catalana fos avui la via més estratègica per garantir la cohesió social a Catalunya? I si la promoció de l'ús social del català fos condició imprescindible per blindar la unitat civil de la societat catalana? I si la capacitat identificadora de la llengua catalana fos la vacuna contra l'avenç corrosiu de l'extrema dreta? He formulat aquestes tesis en forma interrogativa, però ja els avenço que estic plenament convençut de la resposta positiva en tots tres casos. 

Aquest estiu vaig tenir el privilegi d'escriure el pròleg del text guanyador premi d'Assaig Irla d'enguany. El treball d'Helena Borrell (Fem que soni bé, Angle Editorial), procura actualitzar un diagnòstic sobre la situació de la llengua per fer propostes que permetin donar vida a l'ús del registre col·loquial. I és aquesta perspectiva la que fa tan oportunes les consideracions i les propostes contingudes en aquest llibre. Es tracta, en definitiva, d'una aportació molt útil per a combatre els efectes de la "tempesta perfecta" que sembla afectar a la llengua catalana avui. 

El pròleg es tanca amb aquest enunciat: "la continuïtat del projecte nacional català i el seu caràcter inclusiu i solidari es basteixen sobre dues columnes: polítiques socials i llengua, educació i cultura". És una afirmació feta amb voluntat pedagògica, però no és del tot precisa. Al cap i a la fi, les polítiques lingüístiques, educatives i culturals són polítiques socials. Amb una perspectiva democràtica i progressista estan al bell centre de les polítiques socials. Bàsicament, perquè sense apoderament lingüístic, comunicatiu, educatiu i cultural no hi ha apoderament social. 

La concurrència de factors com ara la globalització de les comunicacions, l'evolució de la demografia, la fragilitat financera i competencial de l'autogovern o l'estancament i retrocés de l'ús social del català dona molta versemblança a la imatge de tempesta perfecta a la qual m'acabo de referir. Davant d'aquesta imatge, pot ser fàcil caure en actituds apocalíptiques i derrotistes. Però també en replegaments identitaris, puristes i resistencials que ajudarien a polaritzar la societat i que condemnarien el català, ara sí, a una minorització definitiva.

Però hi ha una altra possibilitat. Una possibilitat real, tangible i a l'abast. La seva virtualitat efectiva depèn del diagnòstic que fem, dels objectius que ens fixem i de la voluntat política que apliquem. El diagnòstic inicial no és tranquil·litzador, certament. El futur de qualsevol llengua depèn del fet d'estar disponible (no amagada), de ser atractiva (no antipàtica), d'estar prestigiada (no menystinguda) i de ser útil (no prescindible). I ara com ara, la llengua catalana és subalterna o inexistent en molts àmbits, fet que li resta prestigi. I no sempre és atractiva o útil. Per això mateix, el futur del català no depèn de debats formals com el de l'oficialitat única. El futur del català depèn, preferentment, d'aconseguir que sigui atractiva, que tingui prestigi, que sigui necessària i que sempre estigui disponible en tots els usos públics i privats. Ara mateix, no és aquesta la situació ni de bon tros.

Quin seria l'ideal? Quin seria l'objectiu? Com ens hem d'imaginar la nova Catalunya. La Catalunya dels 8 milions? Molt sintèticament, com una societat diversa i plural en la  qual el català és la llengua pròpia, vehicular i preferent. Una societat multilingüe en què el domini del català, del castellà i de l'anglès representi el mínim comú lingüístic. Una societat en la qual es parlem més de 300 llengües, i que és capaç d'actualitzar una identitat forta que sap gestionar de forma democràtica i intel·ligent de la seva interculturalitat. Una societat amb una identitat viva basada en el diàleg permanent entre tradició i novetat, herència i llegat. Amb una identitat forta oberta al món.

És possible aquest objectiu? Segur. No és fàcil, però sí factible. Com? Una de les claus és sincronitzar la lluita contra l'extrema dreta i la lluita pel català. La gasolina amb la qual l'extrema dreta incendia les societats occidentals és la xenofòbia. L'odi al diferent, l'odi a l'estranger. En el cas català i espanyol, la xenofòbia més agressiva és la de base islamofòbica, però té més formes i combinacions ètniques i religioses. I aquí és on el català apareix com un recurs inestimable. Un valuós recurs  per la seva singular i extraordinària capacitat d'identificació. Una identificació que vincula democràcia, inclusió, progrés, solidaritat i futur.

El coneixement d'una llengua global i dominant com l'anglès o l'espanyol té un valor d'identificació feble. No deixes de ser vist com a "diferent", "estranger" o "amenaça" pel sol fet de parlar la llengua del país d'acollida. La llengua només és un "peatge". En canvi, quan es tracta d'una llengua local que necessita consolidar i reforçar la seva continuïtat i projecció, el seu coneixement té una força identificadora formidable. Una força que seria l'actualització laica de la sentència que tanca el sonet atribuït al frare caputxí Ciril Bofill: "Pus parla en català, Déu li'n don Glòria". Axioma que seria recuperat pel moviment de la Renaixença dos segles més tard.

Aquesta és, precisament, la paradoxa que caldria saber aprofitar al màxim: en la nostra debilitat rau part de la nostra força. La llengua catalana està amenaçada, però en el seu territori té un potencial identificador molt més alt que les llengües globals dominants. A Catalunya, l'adquisició de la llengua pròpia és un magnífic passaport per a incorporar-se plenament a una identitat de projecte lliurament compartit. No és un passaport fred, burocràtic; és un passaport vital, festiu. Cada nou parlant és celebrat. Per això mateix, la política del nacionalisme espanyol a Catalunya ha tingut com a objectiu prioritari minoritzar i desprestigiar l'ús social del català. Aquesta és la condició necessària per aconseguir esberlar la unitat civil de la societat catalana. I no ho han dissimulat gaire.

Ens cal expedir molts d'aquests passaports vitals i festius. Molts i molt ràpidament. Ara bé, l'expedició massiva d'aquest passaport només serà possible si garantim la plena disponibilitat, el prestigi i la utilitat i atractiu de la llengua catalana. Mai hauríem de perdre de vista que l'apoderament cultural, el progrés social i la unitat civil estan íntimament connectats; estretament relacionats.

En el seu cèlebre i preciós assaig Elogi de la paraula, el poeta Joan Maragall diu això: "Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com expressió meravellosa. ¿No veieu en la quietud de les plantes l'admiració d'haver florit? Així nosaltres quan brolla en els nostres llavis la paraula veritable". Doncs bé, mentre aquesta paraula veritable brolli una vegada i una altra en els centenars d'accents en els quals ens expressem les catalanes i els catalans, la nostra unitat civil serà granítica. Tant com la capacitat d'atorgar-nos un futur lliurament decidit i compartit.