"La combinació de democràcia i hiperconnectivitat ha convertit la política en una campanya electoral permanent". La reflexió de Daniel Innerarity -catedràtic de capçalera de mitjans de comunicació i autor d'un llibre que s'ha de llegir subratllant, "La política en tiempos de indignación"- retrata una transformació sobre la qual és oportuna una reflexió en aquesta primavera carregada de cites amb les urnes: la deriva de la política en política-espectacle. Raona Inneratity que els sistemes democràtics han eliminat la diferència entre el període electoral, amb missatges ideològics categòrics, i el de govern, que en essència era pacte i negociació pensant en l'interès general. És cert, com diu l'acadèmic, que la conversió experimentada alimenta el xou i deixa poc marge al raonament. Caldria afegir-hi també que aquest canvi ha anat acompanyat de la proliferació de nous perfils de dirigents, més dúctils en l'ús d'enunciats grandiloqüents, que no sempre definiríem com a sinònim de progrés del debat públic.

La del polític de carrera és avui una espècie en extinció. S'han assenyalat tant els mals de la vella política que potser hem acabat per empastifar-la més del compte i abans d'hora, sense saber-ne destriar el que valia la pena conservar del que calia evolucionar. La regeneració necessària que reclamaven els nous temps -amb l'entrada de ciutadans compromesos per ventilar parlaments anquilosats- ha tingut beneficis notables, però també té una cara B: l'aparició de figures tendres, dubtosament formades per a la dialèctica i el pacte, de profunditat epidèrmica i recorregut domèstic, còmodes només quan es tracta de satisfer el públic convençut i entregades únicament a la causa dels missatges simples.

La victòria de la superficialitat ha acabat per convertir els parlaments en localitzacions secundàries del debat. La política passa avui per les televisions i les xarxes socials, s'emet en directe i no té pausa. És normal, doncs, que sigui més complicada la digestió dels missatges complexos. Per això es propaguen idees sintètiques, aparents i telegèniques en lloc de posicions treballades, documentades i amb matisos. No hi ha espera per a la profunditat. I, en conseqüència, les posicions són volubles i es poden estirar com un xiclet.

En lloc de tenir al cap un concepte de societat, es proposa prendre partit quan la societat s'hagi definit. Per això no calen programes electorals. De fet, no fa falta ni conèixer-los. Si la política ha fet de la campanya el seu modus vivendi, també té lògica que el debat hagi concedit protagonisme a succedanis de polític, alguns amb massa altaveus. N'hi ha de simplement que es resignen a objectius discrets: complir la missió d'atendre el moment i la parròquia més propera, en lloc de mirar el diferent i calcular on caldria dirigir l'acció del mig termini. Aquests són personatges de recorregut passatger, que ara tenen poder però deixaran de tenir-lo. Desapareixeran quan sigui més útil una altra cara o un altre missatge, i no se'ls trobarà a faltar.

N'hi ha d'altres, però, de més perillosos. I són més perillosos perquè, amb la mateixa ambició de notorietat i menys escrúpols per escalar, denigren el servei públic en benefici de l'interès individual, sense calcular el dany que causen amb els missatges que propaguen. En les últimes eleccions en trobaríem exemples notables. Són dirigents instal·lats en la mentida colèrica. Sortosament, el discurs més ancorat en la crispació no va rebre l'aval majoritari dels electors. Va tenir més suport la via de la política, imperfecta, però constructiva.
 
Recordava Innerarity, en una entrevista concedida anys enrere, que Rubert de Ventós defensava que, quan s'assisteix a un linxament, d'entrada calia posar-se de part de qui era linxat. Hi va haver un temps que el polític de carrera -entengui's també com el polític de partit- va patir una esmena a la totalitat, de forma abrupta i generalitzada, carregada d'apriorismes. Observant la deriva sensacionalista i l'aparició de candidats amb discursos buits, és pertinent preguntar-se: no ens hauria fet falta un elogi a temps del polític (honest)?