Els altres catalans

15 de novembre de 2011
A l'hora de d'analitzar el comportament polític de la societat catalana, els entesos acostumen tenir en compte dos eixos: el que va de l'esquerra a la dreta i el que es mou entre Catalunya i Espanya. Hi ha un altre eix, però, al qual caldria parar més atenció, sobretot ara que vivim immersos en una nova campanya electoral: és el de la gravita entre vinculació i la desvinculació amb la política. A una punta hi trobarem els qui se senten interpelats pel llenguatge i les formes d'acció política, des dels qui voten opcions totalment integrades en el sistema fins als que militen en partits d'esquerra transformadora o moviments socials alternatius. A l'altra banda hi trobarem una sèrie de ciutadans que, senzillament, ho viuen com una cosa que no va amb ells. No militen en cap partit o col·lectiu. No es manifesten per res. No voten gairebé mai, o només en moments excepcionals. Cadascú tindrà el seu motiu, però el cas és que la política no els interessa. No forma part del seu imaginari ni de les seves prioritats.

Quin perfil tenen, aquesta mena de ciutadans? Sabem que no són pocs. Segons la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, a un 28,4% dels catalans li interessa "poc" la política, i a un 17% no li interressa "gens". Aquesta desvinculació es pot manifestar de diverses formes, però n'hi ha una de molt rellevant: el vot. A Catalunya, la taxa d'abstenció s'ha mantingut estable des de 1978: entre el 35% i el 45% a les eleccions autonòmiques i entre el 20% i el 30% a les espanyoles. És possible que part d'aquesta abstenció tingui un caràcter de contestació al sistema. Però hi ha una dada especialment rellevant: l'increment constant dels joves amb educació secundària o inferior que decideixen no exercir el seu dret a vot. La participació d'aquest segment de la societat ha caigut en picat, des del 58,9% de votants de 1992 fins al 36,3% actuals. Costa de creure que siguin tots militants de la CNT.

Fa l'efecte que entre els catalans que vivim immersos en la narrativa de la política –des del conseller de Sanitat fins a l'indignat– i aquests altres catalans desvinculats s'obre un abisme cada cop més gran. I això és perillós, perquè aquesta desvinculació és un terreny abonat per al populisme. Mentre una part del país segueix amb la seva mediocre batalla de hashtags de cara el 20N, entre els "altres catalans" que sembla que "passen de tot" hi ha una discurs que arrela i creix d'esquena a la política tradicional. Com en d'altres països d'Europa, ho fa en base a explotar la demagògia i la por a l'immigrant. Formacions com Plataforma per Catalunya n'estan recollint els primers fruits. I dins dels mateixos partits integrats, guanyen punts polítics com Garcia Albiol o Duran i Lleida, que no dubten en trepitjar aquesta mena de terrenys llefiscosos.

És probable que hi hagi una part de la societat que sempre decideixi viure al marge de la política. Però també és molt possible que alguna cosa estiguem fent malament els qui en participem. Alguna cosa falla entre els qui plantegen alternatives al sistema, perquè no són capaços d'atraure aquesta ciutadania a qui la política convencional no fa ni fred ni calor. Però, sobretot, són responsables els qui gestionen les polítiques públiques. Sabem que el nivell d'estudis i la classe social influeixen en la participació. La gent amb menys formació, amb menys recursos i poc connectats a xarxes associatives són els qui menys participen. Així doncs, un bon estat del benestar, una sanitat de qualitat, una escola pública potent i un teixit cultural dinàmic i participatiu són garantia de més solidesa democràtica. Salut, escola i cultura: allò que no hauriem de retallar mai, i menys en temps de crisi. Preguntem-nos, doncs, a qui li interessa que l'abisme segueixi creixent.