Un amic em recrimina que llegeixi un article d’un columnista contrari a la independència de Catalunya. I a mi em sembla que si, al llarg d’aquests cinc anys, ell hagués llegit més articles crítics, heterodoxos, diferents, al voltant del procés, més columnes d’autors intel·ligents que veuen les coses d’una altra manera, potser ara ell estaria una mica més asserenat, entendria més bé el que està passant i faria millor cara i tot. Si és que, al capdavall, llegir els qui opinen diferent és una qüestió de salut pública, respon a l’obligació íntima de mirar de tenir una percepció sanejada de la realitat. 

Em confesso fatigat de les bombolles de propaganda, d’aquest articulisme de barricada que crea un microclima al voltant d’uns interessos polítics i d’unes necessitats de lectors motivats, tot plegat emfatitzat per la naturalesa de blanc i negre de les xarxes socials. Sé que nedo a contracorrent, però no puc fer-hi més. L’únic consol que em pot quedar és que, amb el temps, a poc a poc, potser, certes construccions narratives fantasioses acabaran quedant al descobert. Però, i el temps que haurem perdut? A més, alguns, ni a cop de realitat reaccionen: no fa tantes setmanes que anàvem encara plens de “Puigdemont o eleccions” i de restituir consellers com una qüestió de dignitat innegociable, i ara, tot d’una, aquella ansietat s’ha esvaït com la boira de la matinada i ningú ja no diu ni piu. Ja no hi ha traïdors? O potser és que tothom ho és?

De vegades em pregunto perquè no he viscut el daltabaix del procés durant tots aquests mesos amb el mateix dramatisme existencial que persones molt properes. Hi deu haver diverses raons, entre elles que alguns venim de lluny (als dotze anys, als setanta, un servidor dibuixava mapes d’Europa on Catalunya sortia amb un color diferent, i darrerament, quines coses, s’ha vist discutint amb independentistes acalorats que el 2006 van votar sí a l’estatut), però potser hi té també a veure l’entrenament en el consum de bancades informatives d’altres colors ideològics. De fet, dir que cal parar l’orella al talent periodístic vingui d’on vingui, més enllà de les sigles, i que hem de tenir la valentia de posar a prova les nostres idees, em sembla una tremenda obvietat, però en aquests moments i en aquest lloc del món té aspecte de provocació o de traïció. A alguns lectors els semblarà indignant o pensaran que m’estic fent l’interessant o l’equidistant. Què hi farem.

Però a mi el que em preocupa és l’estat del meu amic. Si continua fent-se una idea de les coses a través d’aquests grups de whatsapp que té acabarem prenent mal. Anirà dient que l’1 d’octubre va generar un mandat inexcusable i pensarà que Quim Torra desafia de debò Pedro Sánchez i que aquest 11 de setembre, si anem amb una samarreta de color corall, “farem república”. I després de tot, com que estem en uns temps tan canviants i imprevisibles, i entre Trump, el Brexit o la mateixa peripècia de Sánchez, no donem abast amb les sorpreses i els accidents, haig de dir que de vegades sento una veueta una mica insolent que m’etziba: “i si té raó?”.