Han passat 6 anys de la gran mobilització que va fer possible la votació de l’1-0. Sis anys d’una gran convulsió. El viscut aquell primer d’octubre de 2017 és de tanta rellevància que influeix decisivament on som avui. Podem dir que depenent de com cadascú interpreta els fets de l’1-0 haurà seguit un camí o un altre fins avui. Camins, diferents, divergents, confrontats, enfrontats...  La novetat d’aquest 2023, després dels resultats de les eleccions del 23 de juliol, és que potser per primera vegada la majoria dels camins transitats, des de la diferència, la contraposició i fins i tot l’enfrontament, es poden tornar a trobar.

Un primer camí és el de la repressió. L’1-0 ha estat una data clau per a desencadenar la repressió cap al moviment independentista i els partits polítics que van fer possible la votació. Un camí que es va viure dramàticament des d’aquell mateix 1 d’octubre de fa 6 anys amb unes violentes càrregues policials per impedir les votacions o requisar les urnes. Imatges que van fer la volta al món i que una immensa part de la mateixa societat espanyola no va entendre. Una repressió que cada cop que pot es refereix a l’independentisme com a colpistes, quan cap persona ha estat condemnada per un cop d’estat. Una repressió que hauria pogut no actuar davant de l’1-0 entenent que no era una consulta legal, però va decidir fer-ho decididament per aprofitar l’ocasió i buscar acabar amb l’independentisme. Una repressió que encara es viu avui i que després de les eleccions del 23J porta a primer pla la possibilitat d’aplicar una amnistia. Una reivindicació present des de ja fa uns anys per part de l’independentisme, però que ara és més per probable per la necessitat del suport d’ERC i Junts a la investidura de Pedro Sánchez. També pel camí que ja s’ha recorregut durant la legislatura anterior fent possible els indults i la reforma del delicte de sedició, per exemple.

Un segon camí és el del mandat de l’1-0. El camí que assegura que el sorgit de la votació de l’1-0 és un mandat legítim, la qual cosa s’ha d’aplicar tant sí com no, ha transitat aquests anys amb la constant reivindicació de fer ja la independència. El president Puigdemont la va declarar el 10 d’octubre i la va suspendre en el mateix moment per poder negociar els efectes del resultat. Des d’aleshores aquest camí fa referència constantment a retirar la suspensió i fer efectiva la declaració. També insisteix que de l’1-0 sorgeix un mandat com si es tractés d’una votació legal i vinculant, cosa que no va poder ser en aquell moment. S’estigui d’acord amb la votació del primer d’octubre o no, caldria poder acordar què va ser.  

Un tercer camí és el de l’esperit de l’1-0. Aquest camí és transitat per qui dona una gran importància a allò que es va poder fer en aquella votació, la reivindica, i considera que és un fet clau per continuar avançant cap al seu objectiu de la independència. Però no parla ara d’un mandat que s’ha d’aplicar costi el que costi perquè entén que aquella mobilització no pot substituir una consulta legal on tota la ciutadania del país pugui participar. D’acord amb les seves exigències democràtiques cal avançar cap a un altre moment en què això sigui possible i llavors sí que hi haurà un mandat indiscutible i democràticament fonamentat. És el camí que durant aquests anys han seguit els sectors independentistes que han considerat necessari negociar per fer possible els indults, els canvis legislatius i guanyar legitimitat per a les seves reivindicacions.

Un quart camí és el del reconeixement de l’1-0. Aquest camí segurament és el més concorregut dins i fora de Catalunya per sectors que sense formar part de l’independentisme català consideren que aquella gran mobilització ha de ser valorada i s’ha de tenir present pel futur de Catalunya. Aquí trobem gent diversa a favor, o no de la independència, que considera important que es trobi la manera de debatre i decidir sobre aquestes qüestions i que s’enfronta a la repressió. Aquest camí, durant aquests anys, s’ha entès més amb el de l’esperit i potser ha costat amb el del mandat. Cal tenir present que el camí del mandat i l’esperit també han viscut i viuen enfrontaments rellevants. Aquest camí del reconeixement ha intentat obrir un de nou on trobar-se aquelles persones i sectors que transitaven pel de l’esperit, el mandat i el de la il·legalitat.

Un cinquè camí és aquest de la il·legalitat de l’1-0. En aquest camí s’ha considerat que el viscut el primer d’octubre era il·legal. D’acord amb la llei vigent no es podia fer i no tenia repercussió. Però ha estat un camí que s’ha anat separant de la repressió, tot i que hi ha tingut una relació complexa i no sempre fàcil de determinar. Un camí transitat per persones contràries a la independència, que no la volen i que no tenen massa interès en canviar la situació actual. Preferirien que l’1-0 no hagués succeït i que no formés part del debat polític i social. Això no obstant, per diferents motius, ha participat d’iniciatives per intentar resoldre els conflictes viscuts i ha fet possible els indults, canvis legals i un nou escenari de relacions dins d’Espanya i Catalunya amb els camins, principalment, de l’esperit i el reconeixement.

Després de les eleccions del 23-J, sembla que es pot obrir un nou camí, una evolució del que ja s’ha estat fent els darrers temps amb la possibilitat que s’incorpori gent i sectors del camí del mandat. Aquest nou camí podria significar algunes novetats. La primera, que qui des del mandat no havia participat, i a vegades ni defensat públicament, en les negociacions ara ho faci. Ara podria obrir-se un nou camí que reuneixi, amb totes les seves diferències, qui no està en el de la repressió.  

Una segona novetat, també de gran rellevància. Fins ara, els acords que incorporaven el camí de la il·legalitat i el de l’esperit de l’1-0 en moltes ocasions generaven discursos públics, relats, contradictoris. PSOE i ERC, per exemple, han arribat a acords com el dels indults i els han presentat de manera significativament diferent, cada part adreçant-se a la seva gent. Els indults podien ser, en paraules del PSOE, la garantia que no es tornaria a fer o la possibilitat per tornar-ho a fer, segons ERC. Ara s’obre la possibilitat que l’acord per l'amnistia, després de tot el ja caminat conjuntament, permetí un discurs compartit. Caldrà veure-ho. L’amnistia podria ser presentada com un resultat de la reflexió, per separat i conjunta, de què no ho podem tornar a fer de la mateixa manera. Cada part pot pensar què hauria de fer diferent per no arribar al mateix punt no desitjat que ja hem viscut. Això no hauria de significar una renúncia a objectius, però si una reconsideració dels camins que recorrerem i saber quins camins no s’haurien de seguir.  

Hi haurà investidura? No n’hi haurà? Aquesta pregunta pot ser important. Però per la convivència d’una societat diversa com la nostra potser el més important és la possibilitat d’acord entre els camins pels quals camina la nostra societat. Les sessions d’investidura d’Alberto Nuñez Feijóo ja han mostrat clarament la vigència del camí de la repressió. L’onada independentista d’aquesta darrera dècada ha viscut de la immediatesa i la urgència. La història dels moviments socials ens ensenya que les reivindicacions acostumen a necessitar llargs processos de canvis per acabar arribant. L’independentisme hauria de llegir tot el viscut en aquests 6 anys des del primer d’octubre de 2017 i pensar com i quan podrà avançar cap als seus objectius. La història dels moviments socials, i també la de Catalunya, potser poden fer valorar positivament les accions que han portat a convèncer a més de vèncer. Els resultats electorals del 23J fan pensar en l’oportunitat de vèncer, però allò que es construeixi serà més profund si s’aconsegueix convèncer. Aquesta necessitat de convèncer creant més i millor democràcia necessitem tenir-la ben present més enllà de quins siguin els nostres objectius. Quins camins seguirem creant?