Després de la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum Xavier Domènech, sense cap màscara, va enfilar el faristol del Parlament i va fer vendre la moció de censura de Pablo Iglesias (sense esmentar-la). Va dir alguna cosa com donar suport a mesures radicals per fer fora Rajoy. La mesura més radical possible és fer el referèndum unilateral, però els comuns laboren per Pablo Iglesias, encara que sàpiguen que canviar la correlació de forces en el Congrés de Diputats pot ser una tasca d’anys. I deixo de banda que la dita correlació ha d’incloure necessàriament un PSOE del tot reticent a qualsevol mena de consulta d’autodeterminació. Per ells la capacitat de decisió catalana depèn d’un Pedro Sánchez que diu que la sobirania espanyola no es toca i un Pablo Iglesias, un xic pirotècnic, que –recordo—havia plantejat com a gran encaix un Ministeri de la Multinacionalitat comandat per Xavier Domènech.

Insisteixo: la mesura més radical, àdhuc per canviar les coses a les Espanyes, és el referèndum unilateral i per això als comuns els costa tant de posar-s’hi d’esquena, per més ganes que tinguin de seguir dins del marc mental espanyol, que és la col·laboració amb Pablo Iglesias com a única sortida. És a dir, supeditant la realitat catalana –la majoria vol votar—a les necessitats i capacitats del poder central espanyol. Això posa als comuns en una posició antipàtica. Han d’intentar no assemblar-se gaire al PSC, que no pot reintegrar-se al catalanisme sense consentir en el vot col.lectiu. Els comuns i els Podems –que no acaben de ser el mateix— hi consenten, fan veure que els agrada, celebren, s’hi volen comprometre, però a fi de comptes ho defugen tot i busquen el recer de Pablo. Llavors parlen de sobiranies, guanyar-les a poc a poc, com si les grans decisions no estiguessin ara mateix a mans de Rajoy i els seus còmplices. Que passin a mans de Pablo tampoc ens és cap consol: en el marc espanyol continuaríem sent la província perifèrica.

Això confereix als representants de l’espai dels comuns una solemne antipatia. Són prepotents i confusos alhora. Els últims a arribar al joc són els qui pitjor es defineixen, però els qui pretenen marcar les regles. Vegeu el Coscubiela i la seva Comissió de Venècia! Caldria una mica més de determinació en els líders del procés: prou d’anar-los al darrere. La realitat farà que votin, sigui quina sigui la concreció del referèndum. Si diguessin que no hi participen, ho tindrien molt difícil per tornar a aixecar el cap. Així que, relax, i fem el que hem de fer, que ells ja vindran.