Ada Colau confessava, just tres mesos després d'accedir a l'alcaldia i en la intimitat del seu despatx, que tenia la temptació d'emetre per streaming les converses que mantenia amb grups de l'oposició. A banda d'il·lustrar la seva contrarietat per la complexa relació amb els adversaris en un consistori més atomitzat que mai, l'alcaldessa pretenia sintetitzar amb aquella reflexió el tacticisme implícit a la negociació política, que deia constatar en plena descoberta del funcionament de la maquinària municipal. Aquella tardor del 2015, a l'oposició operava el PSC, coneixedor com ningú de la sala de màquines de l'Ajuntament de Barcelona; CiU, guardià del darrer govern; i ERC, que havia aspirat a un millor resultat i s'havia quedat a mig camí. Gairebé un any i mig després d'aquelles eleccions que van redibuixar el mapa consistorial, el PSC ja fa tàndem amb Colau al govern i les relacions amb l'oposició continuen igual d'embarrancades. Tan és així que CiU flirteja amb una moció de censura que exigeix aliances contranatura, ERC ha tancat l'aixeta de les concessions i l'alcaldessa no troba company de viatge per validar els comptes, per segon any consecutiu.

La ronda de contactes iniciada per CiU per formar una majoria alternativa al govern municipal és tan cridanera com inviable. Els convergents -a l'Ajuntament encara conserven aquesta etiqueta- necessitarien una entesa que aglutini des de l'esquerra independentista fins a la dreta espanyolista. Tot i l'ambigüitat inicial d'Alfred Bosch, ERC ja ha avisat que no sumarà els seus vots als de Ciutadans i del PP, un moviment que seria de difícil justificació ara que el Parlament apel·la a l'espai dels "comuns" per enfortir el bloc favorable al referèndum. I en l'improbable cas de prosperar una moció de censura, el candidat alternatiu tindria els mateixos problemes d'estabilitat que s'imputen a l'alcaldessa. CiU es resisteix a donar per morta l'operació perquè la proposta li atorga visibilitat i, alhora, transmet debilitat del govern Colau, una imatge no necessàriament imprecisa, que també beneficia ERC. No cal oblidar que al partit de Xavier Trias ha començat la cursa per trobar-li successor i, de moment, no falten aspirants.

Barcelona en Comú està abocada, doncs, a una qüestió de confiança si vol validar els pressupostos. Colau tancarà l'equador del mandat sense haver trobat suports per validar l'eina més potent que té un govern per desplegar l'ideari polític. L'oposició ha fet de mur, però el seu executiu ha estat incapaç fins ara d'establir complicitats que li permetessin superar la incòmoda minoria que es visualitza en cada votació. L'alcaldessa acusa no tenir una majoria estable, i paga cara la distància que la separa dels partits que governen la Generalitat, ja sigui per obtenir el 100% de la taxa turística o per sergir grans acords de ciutat. La paradoxa de Colau és que va radiografiar acuradament els problemes de Barcelona quan d'altres venien triomfalisme -el turisme, l'habitatge i la mobilitat ocupen els debats dels barcelonins-, però encara és molt lluny de posar-hi remei, tot i presentar un programa de màxims. Quan li toqui passar balanç, l'alcaldessa constatarà que se li acumulen els deures. I també els obstacles.