Fa uns dies escrivia sobre la necessitat de dibuixar el mapa del camp de batalla en el conflicte de Catalunya (la seva majoria social activa, per no simplificar) amb l'Estat i el Règim: les fortaleses i febleses, les amenaces i les oportunitats de totes les parts. També d'analitzar els territoris neutrals, no alineats o dubtosament alineats, on molts cops es dirimeix el resultat del conflicte.

Està clar que ens trobem davant la necessitat de superar un règim polític, com a mínim. I com a màxim, davant de la creació d'una nova República amb la consegüent emancipació respecte a un Estat consolidat.

L'1 d'octubre vam comprovar que teníem al davant un règim postfranquista i un Estat d'ADN autoritari que es troba molt a gust en la fase il·liberal de moltes democràcies occidentals on la simple utilització dels drets ciutadans més tradicionals com el vot i manifestació no els fa ni pessigolles. Oimés quan, de fet, ens trobem en una posició demogràfica de minoria nacional al si de l'Estat.

El directori judicial-policial presidit pel Rei del "A por ellos" branda la seva capacitat repressiva acompanyada per l'oligopoli mediàtic-econòmic per tal que puguin predominar relats que criminalitzin o marginalitzin qualsevol moviment de ruptura, sigui nacional o social. Aquí és on Podemos i el món de En Comú s'han equivocat, no perseverant en l'esperit transgressor del 15M i deixant-se portar a un paper marginal de consciència crítica del PSOE. I malgrat això, el conglomerat central del règim i l'Estat no vol que fiquin el nas als ministeris; no fos cas que descobrissin més clavegueres o atemptessin al poder de la casta. No governaran.

A Catalunya, davant d'això tenim tres cercles que haurien de ser concèntrics: els qui han passat a la fase d'emancipació de l'Estat espanyol, els qui veuen imprescindible fer caure el règim del 78 i els qui no veient cap de les dues primeres opcions, encara es creuen el marc democràtic, o bé per mal informats o perquè no han experimentat prou en la mateixa pell les conseqüències d'un Estat extractiu i autoritari.

No compartir l'existència d'aquests cercles diversos és el primer obstacle per consensuar la diagnosi i per tant l'estratègia que cal. Com a mostra, el passat 11 de setembre vaig debatre educadament per Twitter amb un company, del qui respecto la seva trajectòria, sobre l'encert de l'acte d'Òmnium del matí. Ell acusava l'entitat de blanquejar els Comuns; i jo responia que sort n'hi ha que Òmnium no ha perdut la interlocució amb cap de les entitats que no essent independentistes, o bé defensen l'autodeterminació – amb entusiasmes variats- o bé, senzillament, no comparteixen la dimensió autoritària del règim i la seva repressió.

Això és un exemple de què no ha de passar. En aquesta guerra de posicions cal saber quin front defensa cadascú i no criticar allò que fa l'altre. Allà on som cal diferenciar bé:

1. Les institucions representatives (quina és la seva funció, fins on s'ha de posar en risc i en quin moment, etc).

2. Les entitats: les polititzades independentistes; les polititzades autodeterministes; les no polititzades però democràtiques...

3. Els partits i la seva organització interna.

En cap dels tres casos és lògic continuar com si estiguéssim en una situació de normalitat democràtica. Cadascú hauria de reflexionar sobre quina reestructuració interna es dota per abordar:

1. La continuïtat de les funcions habituals però amb orientacions pedagògiques clares.

2. Les activitats de solidaritat amb els represaliats actuals i futurs.

3. Les activitats de mobilització no violenta i a quins objectius abastables es dirigeixen.

Si els partits, prediquin el que prediquin, continuen centrant l'atenció mediàtica i orgànica només en el front institucional estan venent missatges màgics: tant els qui opten per la via més dialogant, com els qui creuen que des d'institucions simbòliques o reals sense poder coercitiu es poden fer quixotades. Tenen res pensat i organitzat per fer front seriosament als reptes 2 i 3?

En el món de les entitats hi ha qui, optant per treballar només en el cercle més reduït dels independentistes, de vegades sembla que hom vulgui reduir-lo més cercant traïdors o covards arreu. Si es centressin en positiu a no aprimar més el gruix del primer cercle i a deixar en pau els qui treballen amb els cercles autodeterministes o demòcrates radicals, potser tot agafaria una altra dinàmica.

I finalment, si acaba havent-hi una direcció ampla, plural, inclusiva d'estils, fronts i trinxeres potser haurem inventat la pólvora. I en comptes de mirar tant a Hong Kong, estudiarem a fons quines trinxeres, quins fronts, quins diversos nivells amb graus de compromís molt diferents i complementaris es van crear en la fase final de la lluita de Catalunya contra el franquisme. I veurem que tot està inventat. Per nosaltres.