Sant Jordi ja és aquí i tot català que aspiri a un prestigi intel·lectual ha de mirar-se la diada amb condescendència, ha de fer alguna ganyota de menyspreu cap als escriptors mediàtics i, sobretot, ha de comunicar al món que ell no és pas d'aquests galifardeus que compren llibres només un dia a l'any sinó cada dia, al llarg dels dotze mesos, incansablement i compromesament. Hi ha tanta gent que diu aquestes coses que a les llibreries les caixes registradores haurien de treure fum. Però això és com allò del concert de The Beatles a la Monumental: si hi va ser tothom qui diu que hi va ser, l'actuació s'hauria d'haver fet al Camp Nou.

El problema rau en considerar el Dia del Llibre com una jornada dedicada a la propagació de la literatura o de la cultura quan, a banda d'això, que també, és sobretot un fenomen de masses. I a la lliga dels fenòmens de masses no és pas dels més odiosos. Hi ha, però, qui fa càlculs estranys: si tanta gent ha comprat el best seller d'un futbolista o d'una celebritat televisiva, això voldrà dir que s'hauran venut menys llibres de, per exemple, Gabriel Ferrater o de Rainer Maria Rilke. Vol dir? Més aviat els diners haurien d'anar a parar a qualsevol altra cosa, a donar-se d'alta a Netflix, a una funda de mòbil o a un gintònic.

La gent que llegeix sempre ha estat una minoria, com la que escolta música amb una afició pronunciada: érem cinc o sis a la classe de primer de BUP i sospito que continuen sent cinc o sis a les classes d'ara. I la resta hi viu al marge o amb un vincle intermitent o banal. Tampoc no té per què ser tan greu. Sant Jordi serveix perquè qui no compra mai llibres ho faci, però no sembla clar que decanti el consum cap a la frivolitat: qui compra un llibre diguem-ne menor, si Sant Jordi no existís, no en compraria cap, i qui habitualment segueix les novetats literàries més exigents no deixarà de fer-ho perquè existeixi Sant Jordi. Però la diada ajuda al fet que a les editorials, les de llibres mediàtics i les de llibres que no ho són, els quadrin els números.

I que consti que aquesta defensa de Sant Jordi la fa un damnificat. Un cop em va tocar signar llibres, o millor dit, intentar-ho, al costat de Pilar Rahola a la plaça Catalunya i em vaig passar una hora remugant perquè la multitud de fans que s'havia arreplegat davant seu em feia invisible a tothom que passés pel carrer. Sort que l'Anna Tarrés m'anava calmant: "Tranquil, Jordi, gaudeix de la jornada!". Mai més Pilar Rahola.

Però diguem no al postureig i a l'elitisme, i celebrem un Sant Jordi on es venguin i regalin molts llibres que naturalment mai no seran llegits. I ara! Què més pot desitjar un país?