Arran del discurs d'Angela Merkel sobre el futur d'Europa ha tornat a córrer una consigna que entre els catalans sol tenir bona rebuda, més per voluntarisme que perquè sigui veritat. Merkel va dir "l'estat-nació no té futur" i molts catalans ja es felicitaven, tornava la utopia regionalista.

Als anys noranta el president Pujol i l'alcalde i president Maragall, van atiar l'esperança que l'Europa de les regions era possible, que no calia un Estat per anar pel món. Com hem vist els darrers quinze anys, era fals. Un altre artefacte per justificar que no calia que Catalunya esdevingués un Estat independent, una manera de justificar els atacs legals del govern espanyol cap a l'arquitectura jurídica de l'autonomia catalana. Smoke and mirrors. Com hem vist amb els canvis de tractats europeus, signats pels estats i que requereixen la seva unanimitat, així com durant les dues grans crisis que hem viscut, a l'hora de la veritat només compten els Estats, tant per decidir com per executar les solucions. El comitè de les regions de la UE, no pinta res avui en el procés legislatiu ni de presa de decisions europeus. Qualsevol diari amb tirada és més llegit que les seves resolucions i no s'entreveu cap -i quan dic cap, vull dir absolutament cap- voluntat d'empoderar-lo.

En contra dels falsos gurús del cosmopolitisme, l'Estat no havia marxat enlloc, sinó que segueix controlant des de darrere totes les institucions internacionals. El discurs trampós sobre el que certs unionistes il·lustrats defensen la no-necessitat de la independència cau com un castell de cartes quan arriben les crisis. A quin fòrum de decisió internacional ha pogut estar la Catalunya autonòmica en tots aquests anys? Cap. Els discursos falsament cosmopolites només anestesien la societat i reforcen el projecte centralista de Madrid.

Així doncs l'Estat no havia marxat enlloc i ho hem vist durant la crisi actual. L'èxit de Portugal o Grècia en controlar el virus no ha estat ni molt menys per la força de la seva economia, ni el bon estat del seu estat del benestar. Ha estat perquè podien controlar les pròpies fronteres i van actuar a temps. No té truc.

També a Hong Kong veiem com les cabòries perden sentit. Tots aquells que deien que no cal tenir un Estat per tenir pes al món poden comprovar aquests dies què passa quan el teu règim polític depèn d'una nació més gran i de voluntat imperial: que et poden prendre les llibertats en qualsevol moment. El contrast amb Taiwan, de facto un Estat i protegit pel mar, és claríssim.

Ben sovint es reclama "realisme" a l'independentisme, hi estic d'acord. Siguem realistes. Observem com funciona el món i entenguem que només els Estats s'asseuen a la taula i tenen poder per trobar solucions. Per entendre per què Catalunya necessita un Estat i per què algun dia caldrà afrontar un nou embat per la independència, cal entendre el món tal i com és, no com ens seria còmode.