"Els Governs han decidit baixar les taxes impositives i no han fet molt respecte a l'habitatge. I crec que si mires el conjunt total de les polítiques en almenys l'última dècada, aquestes ens porten a concloure que es fa una tria per deixar a la gent pobra en situació de pobresa i a fer encara més rica la gent adinerada".

Qui s'expressa així és Philip Alston, relator especial de les Nacions Unides per la pobresa extrema i els drets humans, que ha estat a Espanya les dues darreres setmanes i ha visitat Andalusia, Catalunya, Extremadura, Galícia, Madrid i el País Basc. Aquestes visites han servit per entrevistar-se amb administracions, responsables polítics, organitzacions socials, persones afectades i especialistes. L'informe que ha elaborat i les declaracions públiques que ha fet són una crítica a l'actuació dels governs els darrers deu anys.

Alston no ha deixat d'insistir que un 30% d'infants viuen en la pobresa o estan en risc de fer-ho. També ha posat el focus en el problema de l'habitatge. "Existeix el dret a l'habitatge a la Constitució espanyola, oblidin-lo!". Així s'exclamava en la roda de premsa de presentació de l'informe. També ha volgut destacar les condicions de vida i treball de persones migrants en els camps de la gran agroindústria, la pobresa energètica... i ha fet propostes: pujar la renda mínima, reformar la fiscalitat per fer-la redistributiva, impulsar l'habitatge social o controlar els preus dels lloguers en són algunes.

Espanya, les seves autonomies i els seus ajuntaments, poden fer més. No tothom fa el mateix, convé tenir-ho clar. Però la conclusió d'Alston és clara: Espanya és el quart país més ric de la UE i pot fer més i millor, si vol, però ha decidit no fer-ho.

Les polítiques públiques que han fet els nostres governs han contribuït al fet que la gent pobra ho continuï sent i que la gent rica encara ho sigui més. No calia esperar que ho digués Alston: fa anys que les dades oficials ens mostren que som una societat que és capaç d'enriquir-se i empobrir-se a la vegada. El problema és que qui més té encara en vol més, mentre que qui en té menys no pot avançar. Sovint es parla de les bones dades econòmiques que indiquen que sortim de la crisi i, mentrestant, la pobresa es cronifica.

Potser allò que pot diferenciar la veu d'Alston és que ho diu des de Nacions Unides, tot i que la seva figura és la d'un expert independent. En els darrers anys ens ha preocupat molt què deia Nacions Unides sobre la realitat d'aquest país, amb molta raó. També allò que deia Europa. Ens ha preocupat amb raó i ens ha de continuar preocupant. Però potser resulta sorprenent la poca repercussió de la veu d'Alston en aquesta visita. Hi ha mitjans que s'han fet ressò de l'informe, de les seves declaracions, algun fins i tot l'han entrevistat. I els governs a què fa referència? I els diferents partits que han governat? Les persones amb responsabilitat política?

Aquests dies ha aparegut Sobre Simone Weil (El Viejo Topo), un volum dedicat a la pensadora i activista infatigable que va ser Simone Weil (1909-1943). Existeix un recull de textos d'una altre figura que podríem definir de la mateixa manera: es tracta de Francisco Fernández Buey. Tots dos poden ser una bona lectura per pensar i actuar davant de les opressions que vivim. Tots dos ens ajuden a pensar les obligacions que s'han d'exigir per poder satisfer de les necessitats dels éssers humans i de la vida del planeta.