Han passat trenta anys des de la restauració democràtica, i del cop d’estat del 23-F. Temps suficient de comprovar quin és el tipus d’encaix que ens ofereix Espanya: diluïts, sense la nostra llengua, sense les nostres reivindicacions nacionals; han aprofitat qualsevol excusa per a fer de Catalunya un convidat més a taula, a poder ser el convidat que pagués l’àpat. Qualsevol motiu ha valgut per retallar –encara- les poques concessions que van fer a l’autogovern: el “cafè para todos”, la LOAPA.
La recent enquesta de la Fundació Carulla i la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d’ Esade (poc suspectes de tenir tendències esbiaixades cap a l’independentisme) posa de relleu com baixa l’autonomisme i puja l’independentisme. Creix, lenta però imparablement, la voluntat de ser com a poble; de ser catalans i prou. Del “llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia” de l’11de setembre del 1977, a l’In-inde-independència del 10 de juliol de 2010.

La història recent, tossuda, ens ha demostrat que el millor dels destins al que podem aspirar és el propi. El clam pel dret a decidir s’ha fet gran, transversal, madur. Es sent de lluny; es veu de fora, ja no es pot ignorar.  

I això, a l’Espanya, fa respecte. Com ho faran per aturar-lo?. El llop ara es diu crisi, es diu amenaça del sistema financer. I les urpes del llop ara no són els canons ni l’exèrcit; l’amenaça ara són jutges i tribunals. Trenta anys després, els catalans no ens podem felicitar de que la grotesca opereta colpista del 23-F no reeixís, sense tenir present que el que foren els seus objectius no només no van fracassar, si no que hi han estat, sempre, subjacents, i ara revifen. Només cal veure l’ofensiva del Tribunal Constitucional, l’entesa dels partits espanyols a l’hora d’aigualir el procés autonòmic, l’ofec constant de Catalunya per via econòmica i judicial, la nova LOAPA amb la que ens amenacen... Ara no són els militars, però l’esperit és el mateix.

Davant la imminent negociació pressupostària que el Govern de Catalunya obrirà amb l’Estat espanyol, invoquen motius econòmics per a fer una regressió en l’autogovern.  Obren la negociació no només no mantenint el punt de partida actual, si no suggerint directament una rebaixa. Ens oferiran engrunes per a que ens acontentem amb un rosegó de pa. I  del que es tracta, justament, és de donar veu i mantenir la reivindicació i el clam del poble de Catalunya: cap pas enrere –ni en l’autonomisme- tots els passos endavant cap al dret a decidir. Volem el pa sencer. No ens poden estafar, no ens poden amenaçar.

Ens temen i han cridat el llop; el futur està en les nostres mans si així ho volem, i ells ho saben. El que cal ara, fermament, és que també nosaltres ho creiem. Que no ens tornem xais.