Ara fa uns pocs dies el responsable dels Mossos d’Esquadra Albert Batlle ha tornat a recordar que en cas d’una ordre de la Fiscalia, el cos policial català faria la funció que li pertoca, és a dir actuaria com a policia judicial, també si la ordre fos de detenir polítics catalans. La polseguera en els àmbits independentistes ha estat majúscula. A les xarxes fins i tot s’ha fabulat sobre la circumstància que sigui el propi Batlle, a la nova Catalunya independent, a ser detingut.

Però això: fabulacions. Cada cop més estic convençuda que l’esquema que alguns dels actors importants del govern català tenen al cap és molt clar: convocatòria del referèndum, impugnació per part del TC i, tot just després, eleccions, amb les forces independentistes majoritàries intentant capitalitzar l’enuig ciutadà. Alguns esperant que els números posin ERC a la centralitat i releguin el PDECat a força subsidiària. D’altres, legítimament volen resistir al l’embat republicà, amb estratègia encara no gaire clara. Tots però, esperant que la CUP –amb  millors o pitjors resultats–, no sigui decisiva per a la formació d’un govern. Com es tractaria d’una impugnació anunciada (el mateix govern d’en Rajoy per a moltes raons ni vol ni es pot permetre un nou 9-N), la previsió que es fa sobre els seus efectes dibuixa una explosió controlada: funcionarà –pensen– com a mecanisme de cohesió dels convençuts i narrativa electoral, poca cosa més. El procés sempre és imprevisible, però crec una prospecció d’aquesta mena, com a mínim és compatible amb la realitat.

Tot i així, per part d’alguns s’està projectant un relat del tot diferent:  es dona per assumida no ja la convocatòria (que es presumible que es faci), sinó la celebració d’un referèndum unilateral i, segons els resultats, la realització d’un possible moviment de desconnexió de la legalitat de l’Estat. Per altra banda, i en aquests mateixos sectors, s’acaricia la idea d’una escalada de la tensió judicial que portaria, abans del referèndum –com a una mena d’estimulant col·lectiu-, a la detenció de la ;esa i de la presidenta del Parlament. Justament per sortir de totes aquestes especulacions, l’altre dia en Batlle ha fet les declaracions que ha fet: els Mossos no faran invents.

Reitero: no crec (i, definitivament, no desitjo) que la policia catalana ni cap altre funcionari hagi d’optar –com sovint es diu amb una formulació del tot tramposa–, entre una legalitat “espanyola” i una “catalana”. I tanmateix, tot l’assumpte dóna per reflexionar i molt sobre la pròpia concepció de la democràcia i de la legalitat que ha desenvolupat al llarg d’aquests últims anys una part del independentisme.  Una versió èpica del combat polític en el qual les garanties per la ciutadania –sí, us informo: els funcionaris, Mossos o no, també són ciutadania–, es supediten a la lluita gairebé sagrada per la causa. Una concepció que té uns correlats definitivament perversos: si no acceptes posar en risc les teves garanties jurídiques per portar a terme un referèndum unilateral, llavors passes a ser un enemic de la democràcia, a seques. O en algunes de les versions de la mateixa èpica tintades d’una retòrica deutora d’experiències d’altres indrets o d’altres temps, un col·laboracionista.

Per altra banda, també s’està vehiculant una concepció que de forma realment incomprensible fa coincidir la independència amb un canvi “necessàriament” progressiu. En conseqüència qui, des de posicions d’esquerres, empeny (des de sempre, i sense haver-se de desdir dels molts fulls de ruta que s’han demostrat paper mullat) cap a una consulta pactada, que compti amb les garanties legals i democràtiques pel conjunt de la ciutadania, és considerat un poruc, titllat de revolucionari de fireta, que no vol arriscar la seva posició personal per a aconseguir un futur millor pels sectors populars d’aquest país.

Probablement sigui una qüestió de procedència geogràfica i política, però tot plegat m’ha fet pensar en Pier Paolo Pasolini –el controvertit i sempre genial intel·lectual italià-, quan el 1968 després d’una batalla campal entre els universitaris revoltats de la facultat de Arquitectura de Roma i la policia, escrivia que ell es posava al costat dels agents de seguretat. No pas per reaccionarisme –Pasolini sempre va estar posicionat a l’esquerra-, sinó per què aquests –fills pobres de les classes populars del sud–, tenien molt més a perdre que uns joves de bona família –encara anar a la universitat era cosa de pocs a aquelles alçades–, que jugaven a fer la revolució.  És per pensar-hi.