El primer que sents quan t'apropes al mur de Cisjordània és que no ets lliure. La paret mastodòntica de ciment no és només una barrera física, sinó una arma psicològica. Vist des del costat palestí, representa el recordatori permanent de l'opressió. Et fa sentir petit, vulnerable i exclòs, i encara més quan els soldats israelians et tenen en el punt de mira des d'una posició de superioritat.

Després del mur de Berlín o el d'Irlanda del Nord, convertits avui en dia en un reclam turístic, el de Cisjordània ha estat el més icònic de les últimes dècades. Els israelians l'anomenen "Mur de seguretat" o "Mur antiterrorista", i els palestins, "Mur de la vergonya" o "Mur de l'apartheid", de la segregació racial. I malgrat que la Cort Internacional de Justícia l'ha declarat il·legal i ha demanat que s'enderroqui, continua en construcció.

Es feia molt difícil imaginar que aquesta frontera artificial quedés eclipsada per una altra de més gran, més polèmica i més mediàtica. I per més inri, aixecada pel país que sempre ha fet de la llibertat la seva bandera. Donald Trump està decidit a portar fins a les últimes conseqüències la dèria de construir el mur de la frontera amb Mèxic. El que semblava la promesa electoral més hiperbòlica s'ha convertit en la prioritat del seu govern.

Europa tampoc es deslliura d'aquesta tendència a fortificar-se i ha aixecat blocs de ciment i filats per evitar l'entrada d'immigrants i refugiats. Hi ha murs entre Hongria i Sèrbia, entre Bulgària i Turquia, a Calais, al nord de França, per evitar l'accés al Regne Unit... No obstant això, uns dels més antics són els que Espanya va aixecar a finals dels anys 90 a Ceuta i Melilla. Tanques de més de 6 metres, amb concertines, càmeres de vigilància i sensors per evitar l'entrada d'immigrants africans.

La història dels murs és mil·lenària: se n'han construït des d'abans de Crist i arreu del món, com a estratègia de defensa davant d'un conflicte. Encara són dempeus el que separa Corea del Nord de Corea del Sud; el que divideix l'Índia del Pakistan; l'Aràbia Saudita de l'Iraq; Kuwait de l'Iraq o el que va construir el Marroc al Sàhara Occidental, després que Espanya abandonés el poble sahrauí a finals dels anys 70. I fins i tot hi ha murs que separen rics i pobres dins una mateixa ciutat com és el cas de Lima, la capital del Perú.

És indignant i a la vegada paradoxal que en ple segle XXI els estats continuïn apilant pedres com a estratègia de defensa. Sembla mentida que en un moment en què la tecnologia permet superar pràcticament totes les barreres físiques, els governants es comportin com senyors feudals emmurallant els seus dominis. De fet, l'oposició ha recriminat a Trump que aposti per una "solució medieval". Ell s'ha limitat a respondre que "la roda també ve de l'edat mitjana i encara la fem servir perquè funciona".

I els murs funcionen a mitges per a aquells que aspiren a resistir la inevitable globalització. L'obstacle físic no atura l'entrada de qui està determinat a saltar-lo. Ara bé, aquesta estratègia sí que fa més gran la distància entre els d'un costat i els de l'altre. Permet atiar la divisió, el creixement dels prejudicis, de la desconfiança, i és l'escenari ideal perquè arrelin discursos xenòfobs. Que t'impedeixin veure la cara del teu veí és el primer pas per deshumanitzar-lo. I això ho saben els governants d'avui, i els de fa dos mil anys.