No conec Manuel Valls, sols puc dir quina impressió em produeix tot el que està succeint entorn seu. Entre els comentaris crítics es lloc comú el fet que no és català, menys encara barceloní, per molt que hagi nascut a Horta. La raó és senzilla: si diem que qualsevol que ve d’Andalusia o Galícia és català, perquè, com Arrimadas, es casa amb un català, viu i treballa a Catalunya i fins i tot parla català, aleshores Valls pot ser un projecte de català, i sense dubte té origen català, però no és un català. Sí, ja sé que hi havia un programa que anava buscant catalans pel món, però ens hem d’aclarir, o els que arriben no ho són o els que se’n van deixen de ser-ho, excepte si l’important és on es va néixer i aleshores tot lo altre queda desfigurat, i Valls és tan català com Torra i quasi bé més que Puigdemont.

Els que li veuen totes les gràcies diuen que justament això és la Unió Europea, un projecte on no hi ha fronteres per a l´exercici del dret de sufragi actiu i passiu dels seus ciutadans. Si a Eivissa o Mallorca un que no es diu ni Puig ni Pérez pot ser alcalde i  aviat es dirà Müller, a Barcelona, abans de que es digui Mustafà, també es pot dir Valls, cognom català, tot i que de nom Emmanuel, "aquí i a la Xina popular". Total, ben pocs arguments gasten els crítics i ben pobres són els dels que sols recorden que un dia va ser ministre, condició aquesta d’”ex”, que també tenen Ernest Maragall o Ferran Mascarell, si és que es confirmen les seves candidatures, com ara ja ho sabem de Valls. Perquè Colau bé que és d’aquí, i no ho ha pogut fer pitjor, i ho dic malgrat viure en dels molts municipis de les rodalies, condicionats tots ells pel resultat, com ja succeí amb la polèmica d’aquell tramvia que de tant en tant amenaça amb tornar. Des d’aquest punt de vista, qualsevol alternativa seriosa és desitjable.

No sé si Valls és aquesta alternativa, tampoc si en sap molt de Barcelona, ni si és cert que està cobrant per un càrrec de representació a la França que ja no trepitja, perquè ho fa amunt i avall sobre els panots de la discòrdia, mentre promet els llocs que no hauria de ser comuns però ja són necessitats imperioses: una mobilitat que no exasperi, un turisme de qualitat (que vol dir menys i millor), l’eliminació d’un "top manta" que mai hauria d’haver arribat i la projecció cap al futur que imagino que tots els candidats defensen. 

El que sí sé és que va dir que volia combatre el nacionalisme, ell que ha manat en el país més nacionalista d’Europa, el país que de tan nacionalista va votar "no" en un referèndum sobre la constitució europea. I amb aquesta actitud frontal i de bàndol, buscant (infructuosament pel que han dit PSC i PP) la candidatura transversal que combati el monstre (el nacionalisme, vull dir), ha aconseguit cosificar-lo, entrar en el seu joc i fer-lo gran, afavorint-hi fins i tot, potser, la seva unitat. Però potser és el que busca, com Puigdemont, una aposta a tot o res per evitar desaparèixer de la història.