L’esperava. I es va obrir la porta del cotxe. Em va mirar amb els ulls de raigs X existencials: “Noi, pujo amb tu perquè em caus bé. Me’n fio de tu”, així era Rosa Maria Carrasco. Tot ho perfumava amb una presència indestructible. Hi ha persones d’una peça i d’altres que són un trencaclosques sempre esbarriat per terra, sempre a mig fer. Ella semblava castigada, condemnada, sentenciada a ser de les segones però...  la Carrasco era una professional de fer pam i pipa al destí. Fins i tot quan la mateixa providència s’espolsa les culpes mentre comencen a tocar les campanes i...  duen el teu nom.

Toc, toc, toc... Ella plora quan nit, sí; nit, no piquen a la porta de casa. Busquen el pare: Manuel Carrasco i Formiguera. El volen pelar, matar, assassinar. Per què? Per catòlic. Per tot. Perquè, sí. En nom de la revolució. En nom de l’anarquisme de la FAI. En nom de qualsevol cosa. Ell que ho ha fet tot. Ell que és defensor de la justícia social, demòcrata, republicà, catalanista... El polític més honest, honrat, valent. El que planta cara a tothom. Sí, a tots. Toc, toc... És qualsevol nit de gener de 1937 i Rosa Maria Carrasco plora: té gairebé vuit mesos. I el seu pare perquè no el matin dorm nit sí; nit també a un altre pis. Fins el 17 de febrer. Adéu. 

Manuel Carrasco, la seva dona Pilar Azemar i sis dels seus vuit fills marxen de Barcelona (dos es queden a la ciutat). El líder d’Unió Democràtica de Catalunya accepta anar de delegat de la Generalitat a Euskadi. Primer cap a França. Amb dos cotxes i amb escorta dels Mossos d’Esquadra. Perpinyà, Baiona. I el vaixell cap a Bilbao. Però la promesa que Carrasco fa a la seva dona no es pot complir: no poden agafar un vaixell anglès, com ella vol. Com desitja. Com intueix. No hi ha diners. I ell... ell no gosa demanar-ne a la Generalitat. Ell, ell... ai, el pare. Embarquen al Galdames. Un mercant que accepta passatge. El capità els deixa la seva cabina a tota la família Carrasco. Les finestres tapades. No s’ha de veure res. Perquè aviat s’ha de sentir tot. 

Temporal. Temporal gros. Ai, espetega el destí. El vaixell surt de la ruta. Voreja aigües angleses. Diuen que Bilbao s’ha de veure de matinada, però no. Ja és matí ben eixut. Al lluny es veu una punta. Quieta. Espera. Dispara: El Canarias, un vaixell franquista a la caça. Pluja d’obusos. El Galdames porta dos vaixells de pesca d’escorta que intenten plantar cara. Res. Bum, bum, bum... Ferits. Aigua. Ofegats. Aigua. I tota la família Carrasco tancada a la cabina on no es veu res però se sent tot. Una de les filles crida: “jo no em vull morir tan jove!” Perquè només ha d’arribar la mort. Però el destí... La mar es torna horitzontal. 

El Canarias ordena al Galdames que posi rumb a Pasajes. La costa guipuscoana. La zona franquista. Pistola en mà: de capità a capità. Pistola en mà ordenant als mariners que baixin a tapar els forats de la bodega amb matalassos perquè no entri l’aigua. Arriben a la costa amb l’aigua a nivell de coberta. Arriben justos. Alguns no esperen i es tiren a l’aigua. Però Carrasco no es separa de la família. Arriben al port de nit. Els fan baixar. Els prenen les dades personals. Els duen a un magatzem. Separen els homes de les dones i els nens. Manuel Carrasco demana sisplau que li treguin les manilles per acomiadar-se de la seva dona, dels fills. Els abraça. Els llega paraules. Els demana perdó. Ploren. Ploren molt. Però hi ha un moment a la vida que les llàgrimes tenen límit, caduquen, s’esfumen. Hi ha un moment que el dolor és tan gran que ja no plores. La Rosa Maria plora però també deixa de plorar. 

Manuel Carrasco se l’enduen al penal de Burgos. Pilar Azemar i la Rosa Maria, amb la dida que la cuida, a la presó de dones de Burgos. La Núria, la Mercè, les germanes grans, a la presó d’Ondarreta. Els tres petits, la Neus, en Josep i en Raimon a l’asil de Sant Josep, a San Sebastian, que fa de presidi. Els Carrasco són els únics fills sense mare al costat. Vuit mesos vivint com bèsties, tractant-los com animals. Insultant-los per catalans i per rojos. Fins que els intercanvien. Els “canjean” amb els fills i els nets del general franquista José López Pinto: l’home que perfora de metralla Bilbao. Però... Franco té por i l’operació no es produeix a França. No se’n fia dels francesos. Esperem. Per mediació britànica el bescanvi humà es fa a Gibraltar. Els germans Carrasco marxen de Sant Sebastià i passen per Burgos a recollir la mare i la Rosa Maria. Poden veure el pare. El director de la presó els deixa el despatx. El veuen. Cara a cara. El toquen. No hi ha reixes. El pare ja no és el pare: cabell blanc, prim, esblanqueït.. Físicament no és el pare, però amb esperit, sí. Carrasco, alegre, li diu al director de la presó: “Li presento tota i la única fortuna que tinc, la dona i els fills”. S’abracen. Es lleguen paraules. Ploren. Deixen de plorar. Adéu. 

La família Carrasco marxa sense el pare: fins a Gibraltar. Amb cotxe. Intercanvi humà. Vaixell i cap a Marsella. I d’allà amb tren cap a Saint-Jean-de-Luz. País Basc francès. I el dia de Nadal de 1937 arriben a París. Pilar Azemar: 42 anys amb sis fills a l’exili, dos a Barcelona. Sense diners. Sola. I a esperar. Esperen molt. I la Rosa Maria plora. I deixa de plorar. Esperen molt. El destí. L’atzar. Esperen que arribi el dia. Però no aquell. Tot, tot, tot hagués tingut que anar d’una altra manera. Tot, tot, tot. Es mouem Governs d’Europa. El Vaticà. Persones de totes les ideologies i bàndols. Res, res, res. Franco de gel. No es mou des de el 28 d’agost de 1937. Sumaríssim 477. Condemnen a mort Carrasco. Un tribunal militar –sense cap garantia- el jutja pel delicte d’"Adhesió a la rebel·lió". El món, mortíferament, al revés. Els que es rebel·len contra la República acusen de rebel a qui s’ha mantingut fidel a la llei. I mesos de tortura conscient, psicològica. Per fer que creure que hi ha possibilitats... res. Perquè així serà tot. 

L’executen, l’afusellen, l’assassinen el 9 d’abril de 1938. No vol que li embenin els ulls. El soroll dels trets contra el crit silenciós de la seva boca: “Jesús, Jesús, visca Catalunya lliure!” Per això l’assassinen els uns i altres: els primers per catòlic; els altres per català. Carrasco, els Carrasco, són la Catalunya atrapada pel roig i el negre. La Catalunya que sempre mort assassinada, que sempre ressuscita. Carrasco mort i la seva dona i els nens criden al rebre la notícia per carta. Mort i vida. La carta letal però la de la vida mai arriba. La carta que Carrasco escriu per ells  (i una altra pel President Lluís Companys). I també arriba el certificat de defunció. La mentida, la ficció, la destrucció de la veritat en un paper: “Falleció en despoblado por heridas de arma de fuego”. Però el destí.... El 9 d’abril de 1938 a trenc d’alba. Carrasco caminant cap a la mort. Les passes. I les mans. A una mà du un crucifix; a l’altra els peücs de la Rosa Maria. I el destí canviarà. 

Ara que ha mort aquella nena que encara no tenia dos anys l’abril de 1938 podem dir que ens ha ensenyat que el destí es pot canviar. Rosa Maria Carrasco va ressuscitar. Va viure. Va imaginar el futur. Ho va fer. Escric això. I suo. Suo molt. Fa calor. Molta. I la meva filla Alexandra, de deu mesos, a vegades treu el cap suadet. I suo. Ens mirem. Suem. Què faria sense ella? Què faries sense mi? I penso en la Rosa Maria. Faria això, filla. Faries això, filla. Viuríem. Deixo de surar. Deixo de plorar. Com va fer ella. Va dedicar la vida a la vida. Seré breu, injust. Serè matusserament maldestre. Ho sento. Però la Rosa Maria va educar el futur: el nens, la canalla, els joves. Cada nen que neix és una oportunitat que ens torna a donar la vida. Una esperança. Ella va dedicar la vida a l’escoltisme del nostre país. Als nostres nens i nenes. A la vida. Al futur. 

Comissaria internacional de la Germanor de Noies Guies. Comissària general de Guies Sant Jordi. I aconsegueix  el més difícil en temps difícils: que tots els òrgans de governs de les associacions de guiatge fossin paritaris. Ella va ser cara de l’escoltisme català al planeta. Primer com a secretària general de la Conferència Internacional Catòlica de Guiatge i després com a membre del Comitè Mundial de la WAGGGS. Va ser la catalana que ha tingut les responsabilitats més grans al Guiatge mundial en tota la història. I no va aturar mai la vida. Directora General de Joventut de la Generalitat durant el Govern de Josep Tarradella: la única dóna d’aquell executiu. I va posar l’embrió del futur jove d’aquest país creant el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. I des de el futur sempre tenia al cap aquest país i al seu pare (compromesa amb la Unió de veritat, la real, la del seu pare i després amb el naixement de Demòcrates). Sempre tenia al cap la vida: el demà. El tenia des de la placenta.

El dia que va pujar al meu cotxe li vaig descobrir un discurs del seu pare. Un míting del 22 de març de 1936. La Rosa Maria estava a la panxa de la seva mare, sentint. Carrasco fa un míting espectacular, estratosfèric, definitiu. Diu: “Hem de dir ben clar que no estem a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig. Això són expressions topogràfiques que no arribem a comprendre, perquè tampoc no podem capir que la Veritat, la Justícia i el Dret puguin estar a l’esquerra, al centre o a la dreta.

Es troben allà on són, i allà on es troben la Veritat, el Dret i la Justícia allà ens trobem també nosaltres”. Per això van matar a Carrasco. Per això ens volen matar sempre. I per això no morim mai. Perquè Catalunya no és una ideologia política. Catalunya és la lluita per la veritat, el dret, la justícia. Catalunya és una lluita per l’existència, per no morir. Catalunya és la lluita per la vida. Catalunya són els peücs de Rosa Maria Carrasco. Els peücs de la llibertat que ara et posarà el teu pare. Aquí, com em vas dir aquell dia al pujar al cotxe: “Va, tira, tira”. Tirem. Tirarem.