Si tens un Estat al teu servei, has de tenir bona informació. Se suposa. I no em refereixo a informació sobre cèl·lules gihadistes o xarxes de narcotraficants, sinó a una informació molt més fàcil d’obtenir i de processar. Si tens un Estat al teu servei, fa riure que diguis coses que es poden desmentir amb una simple passejada pels carrers de Barcelona i quatre converses amb persones ben triades. Per això em va sorprendre –i molt- escoltar dilluns que la vicepresidenta del govern espanyol considera que l’independentisme ha començat a recular. En la seva explicació durant una entrevista en una ràdio de Madrid, va esmentar dades dels darrers baròmetres del CEO i va atribuir un caràcter històric a aquest petit retrocés. L’estratègia de la Moncloa és la correcta, ve a dir Soraya Sáenz de Santamaría, perquè l’independentisme es desinfla, segons ella.

Aquesta peculiar interpretació de la número dos de Rajoy em sembla un detall més important que no sembla, perquè expressa l’autoengany de la majoria de les elits espanyoles sobre la naturalesa del que està passant a Catalunya. La caiguda de menys de tres punts en el suport a la independència al baròmetre del CEO de juliol respecte el de març no altera les grans magnituds. El que hi ha és un cert estancament, extrem que abona la tesi segons la qual som davant d’una mutació de tipus estructural: el catalanisme s’ha fet sobiranista i hi ha uns sectors socials que han canviat de mentalitat sobre la relació Catalunya-Espanya. El referèndum del 1 d’Octubre hauria de servir –entre d’altres coses- per saber si la gran mobilització independentista ha estat capaç de trencar els seus límits i ha pogut arribar a una part important dels ciutadans dubtosos o indiferents. Mai fins ara, la hipòtesi de la secessió havia ocupat el terreny central de joc.

La lleugeresa –la frivolitat- de la diagnosi de Sáenz de Santamaría fa pensar en el gran problema de l’espanyolisme quan aborda el plet català: utilitzar la pròpia propaganda com si fos coneixement fonamentat i rigorós. Què fan a Barcelona tots els agents espanyols dedicats al procés? Què explica el delegat Millo quan repassa la carpeta amb els superiors? Què en treu el govern popular de les seves periòdiques trobades amb els patricis més conspicus de l’elit econòmica barcelonina? Em fascina aquesta paradoxa: tenen una pila de canals i eines per saber fil per randa què està passant de debò a la societat catalana, però actuen a partir d’unes percepcions completament errònies, intoxicades per l’allau de propaganda que ells mateixos provoquen.

Robert McNamara, que fou secretari de Defensa dels presidents Kennedy i Johnson, va explicar en el documental The Fog of War, -d’obligada visió- que una de les grans lliçons de la guerra del Vietnam és que mai no t’has de creure les teves mentides. McNamara ho va descobrir massa tard, quan els Estats Units no podien fer altra cosa que admetre la derrota. Qui se’n recorda avui de McNamara? Les mentides acaben enterbolint la mirada i el pensament d’aquells que les difonen. La Moncloa no resoldrà el problema català perquè no vol conèixer ni admetre l’origen del que està passant.

Jorge Moragas, home de confiança de la vicepresidenta i coordinador de l’equip que decideix l’estratègia catalana del govern espanyol, hauria de recordar que el nou independentisme creix a partir del que el president Montilla va denominar “la desafecció”. Res no passa per casualitat. La transformació profunda del país és la resposta a una sèrie d’atacs i agressions que van començar amb les taules al carrer on el PP demanava firmes contra l’Estatut de Catalunya. Quan la vicepresidenta llegeixi les dades del CEO ha de mirar-se-les totes, atentament. Descobrirà, entre d’altres coses, les raons per la qual el partit que governa Espanya és una opció marginal entre els catalans.