El Govern del PSOE i En comú Podem ens ha dit fa uns dies: dilluns aneu a treballar. Però no us especificarem en quines condicions de seguretat sanitària ni quins mitjans hi posarem. Però, si algú s'infecta a l’empresa, se li fotrà una multa que sumada als impostos que no us deixarem de cobrar, us poden deixar el cul com un tomàtec.

A Catalunya, la manca de competències per allargar el stop i la no garantia de tenir tot a punt ni d'aquí a dues setmanes, ha introduït elements d’incertesa al conjunt d’empreses i treballadors. Sembla que la primera onada de mascaretes anirà arribant, tot i que crec que caldria intervenir el preu del mercat i garantir-ne a les persones amb dificultats econòmiques. Ara bé, continua quedant el gran tema dels testos. Davant la lentitud desesperant de les administracions per assolir els subministraments, no seria lògic que una central de compres general de la patronal – amb control sindical- o per sectors industrials ho assumís?

De l’administració cal esperar-ne el control de la qualitat dels tests i la coordinació de les informacions dels resultats, però si no volem repetir a petita escala el desori de la recentralització del Govern del PSOE, hauríem d’anar a models de control ex-post. Són les empreses grans i mitjanes de la indústria i la construcció que hauran d'assumir com un cost empresarial, la realització de testos entre els seus treballadors per evitar mals econòmics superiors. I amb seguretat laboral garantida, la producció podria reprendre amb més tranquil·litat. Caldria, òbviament, tenir un mecanisme cooperatiu previst per a les petites empreses i autònoms.

Aquesta és la meva opinió expressada davant d’un empresari que em retreia, inquiet, com és que no s’havien generalitzat els testos. Jo li deia: no espereu gaire el què poden fer els governs per vosaltres. Plantegeu-vos, units d'acord amb els treballadors, què podeu fer vosaltres, actuant privadament per garantir la seguretat laboral (obligació de qualsevol empresa) i així, la pervivència empresarial. I en aquest sentit, li vaig posar l’exemple de l’acord del Consell de Relacions Laborals. Per la via de la concertació, ha assumit situar a Catalunya el desplegament del desconfinament per etapes o el reconfinament en cas necessari de reaparició de brots.

Si una cosa crec que ensenya aquesta crisi és que les administracions, fins i tot les més properes, sense la gent corresponsable, no són res. Per tant, demanem dels nostres governants humilitat i corresponsabilitat. Les administracions han de reconèixer que no poden garantir soles la seguretat sanitària i econòmica. I els ciutadans que caldrà que s’involucrin en ambdues.

En el seu darrer article Oriol Junqueras diu que l’Estat espanyol no ens serveix, no és útil als ciutadans de Catalunya. I que necessitem urgentment un Estat propi capaç d’afrontar amb valentia les reformes que calen per al món que ens ve. Així mateix Pere Aragonès diu que treballen per una agenda de reconstrucció del país, que postcoronavirus, haurà de ser més pròsper, amb més drets i oportunitats per a tothom. I saluda l’acord social assolit i invita a fer-lo més ampli.

Doncs ja cal que ens hi posem a treballar intensament perquè el que està venint és la confirmació de la deriva autoritària d’Espanya, juntament amb els altres estats estructuralment poc democràtics. De Guindos ha afirmat que a Espanya, la crisi serà la més forta des de la Guerra Civil. De forma similar, Merkel ho va dir en relació amb Alemanya. Però la sortida no serà la mateixa. Les democràcies consolidades i estats solvents del benestar, se'n sortiran de pressa. Però què ens espera a Espanya? Ampliat, el que ja veuen a venir a França: un estat sempre movent-se entre les revolucions i la musculació de l’aparell. Ara mateix, el centre d’intel·ligència francès ja avisa del possible esclat social postcoronavirus i demana mesures de prevenció.

És per això que a Espanya s'han avançat amb l'exèrcit al carrer? Passar a l'estat d'excepció costarà ja poc, tal com desitgen Rivera, Vox i Casado. La mala gestió de Sánchez i el seu jacobinisme els hi hauran posat la catifa vermella. En aquesta direcció també va la proposta de nous pactes de la Moncloa per tal de reconstruir el règim del 78, tocat de mort per la monarquia corrupta i el retorn del criptofranquisme. Es voldria posar la brida als sectors socials subalterns, per evitar l’esclat, com en el 77, per consumar immediatament una restricció constitucional encara pitjor que la que estem patint. Com ho va ser la pervivència del franquisme en la Constitució del 78.

Ens cal un acord de país de quilòmetre 0 amb ajuntaments i societat civil local per la reconstrucció social, econòmica i democràtica de Catalunya. Les construccions i les reconstruccions comencen des dels fonaments, des de baix. La base més ampla i sòlida pren decisions i compromisos mutus i els pisos superiors s'han de sustentar en aquests per justificar el nivell següent i fer canviar allò que està per sobre seu; no obsessionar-se en controlar allò que tenen a sota. En l'àmbit català, calen grans consensos socials més enllà de l’administració. Del 90%. Com el del Consell de Relacions laborals, però ampliat amb Cambres, Tercer sector, entitats i ajuntaments per qüestions més transversals. No es pot començar la casa per la teulada/Estat. Aquests són els fonaments sòlids del canvi.

I per dalt, cap  a la teulada, on el 10% representant de l’Estat-casta intentarà una nova jugada gatopardiana, caldrà enfortir l’aliança republicana de les perifèries nacionals i ideològiques. Enfront del pacte de la Moncloa, un acord de Sant Sebastià dels demòcrates socials, amb crida explícita a les bases republicanes de PSOE i PODEMOS, per assolir la ruptura del règim i l’autodeterminació respectiva de les nacions, així com la minimització del pes de l’oligarquia financera i l’aristocràcia funcionarial.