S'han aprovat els pressupostos en uns moments d'expansió, abans que la Bàltica es torni a glaçar perquè imposin nous límits al dèficit públic. Amb tota probabilitat, l'any 2024, sigui pel canvi de conjuntura econòmica, o per la ressaca postCovid i Ucraïna, podem viure un nou episodi de contenció. Situació que no s'allunyaria d'una possible pròrroga pressupostària. O bé, d'uns pressupostos en mans d'un govern, o d'un acord de governabilitat de concentració democràtica davant d'una probable victòria de PP i Vox a les eleccions espanyoles.

Això és però, estricta conjuntura. I convé tenir la mirada llarga. Vivim una època de trasbals. Moltes coses canvien i ho fan acceleradament: el clima assecant-se, els impactes negatius de la globalització, la dualització social, l'augment de les dependències... Ho apuntava fa un mes. Incrementar recursos per fer més d'allò que ja es feia no és pas cap garantia que estiguem fent allò que convé fer davant dels canvis profunds. O, fins i tot, quan es volen fer coses noves, la temptació d'imposar la seva generalització sense haver-ne testat els seus resultats en proves pilot, és temerari. També pot passar que, quan es vulguin impulsar canvis testats, el corporativisme i les pors a les novetats dels implicats facin tremolar les cames als responsables de les transformacions.

Crec que la lluita contra les dependències hauria de ser la bandera de totes les propostes progressistes pels canvis. És riscós deixar alguns àmbits lligats a la dependència del mercat, sabent que aquest, en la majoria de casos, no té res de lliure sinó que tendeix a l'oligopoli. Així mateix, fiar-ho tot a la intervenció del sector públic és crear, d'una banda, unes expectatives impossibles de complir per limitacions pressupostàries i, per altra, afavorir una cultura de la clientela entre els usuaris dels serveis públics i no de ciutadania responsable i activa.

Em venien al cap aquestes consideracions en veure el mullader causat per unes declaracions del secretari general d'UGT, Pepe Álvarez dient que als treballadors que es neguessin en tres ocasions a acceptar el treball que els oferia el Servei d'Ocupació, se'ls havia d'eliminar el subsidi d'atur. L'abocament forçat del sindicalista a matisar aquesta afirmació demostra que lluny estem de la maduresa democràtica, social i sindical dels països nòrdics. Recordo que en un viatge a Suècia fa més de 25 anys de la Comissió de Treball del Parlament per conèixer el seu model d'ocupació ja vam saber que aquesta pràctica s'aplicava sense manies per part dels mateixos sindicats que eren qui gestionaven el Servei d'Ocupació. Aquest seria un exemple de com el sector públic s'ha d'autoprotegir de la tendència a viure del subsidi d'alguna gent.

A l'altre costat de les dependències, hi trobaríem un tema tan espinós i mal resolt en comparació a Europa com el de l'habitatge. Com pot ser que les persones que guanyin el salari mínim, i moltes de les que guanyen poc més que aquest, hagin de pagar lloguers impossibles? Si per a obtenir una hipoteca, ara encarides per la pujada d'interessos, el Banc d'Espanya recomana no superar el 35% dels ingressos, i aquest criteri l'apliquem a la despesa corrent en habitatge, ens trobarem que a Barcelona els lloguers més baixos estan al voltant dels 800 €. Llavors per tenir uns ingressos a mida voldria dir que els llogaters haurien de cobrar un mínim de 2.400 € nets al mes. I ja no parlem de persones soles jubilades, solteres o de famílies monoparentals, cada cop més freqüents. Sense una contundent i revolucionària intervenció del sector públic en l'oferta de lloguer de pisos per tota la gamma de grups familiars amb ingressos inferiors a 2.400 €, es camina cap al col·lapse del sistema.

El treball i l'habitatge són alguns dels reptes on cal donar instruments a la població per superar-los, fugint alhora del subsidi clientelar passiu i de la selva del mercat especulatiu i d'oligopoli. L'emancipació hauria de ser una bandera de progrés aplicada a individus, comunitats, pobles, ciutats i nacions. I en cas que l'emancipació total no sigui possible, com és probable que passi en molts àmbits, lluitar i fugir de la mono dependència. Sempre serà millor la multi dependència o la interdependència que adoptar posicions subalternes unilaterals. Apliquem aquest criteri a la major part de sectors sensibles que ens afecten i potser albirarem l'horitzó cap on ens hem d'encaminar, més enllà de la cançoneta incremental o decremental de governs, oposició, sindicats i grups reivindicatius. L'emancipació en l'accés al recurs de l'aigua, de l'alimentació, de l'energia i de la mobilitat. L'emancipació de ciutadans o futurs ciutadans responsables, des de l'adolescència a la vellesa, en la salut i l'educació de cadascú. L'emancipació cultural de ciutadans actius i no només passius. L'emancipació com a consumidors responsables i conscients que els propis actes de compra de béns i serveis poden ser alliberadors, o constructors de les cadenes de les dependències.