Ja feia dies que les sirenes d'alarma sonaven sense parar en pobles i ciutats de tot Espanya. L'amenaça del retrocés era real, les tres dretes podien sumar i, amb la suma, drets i conquestes socials se n'haurien anat en orris, a més de significar de facto una nova renacionalització d'Espanya o reconquesta, com així agrada dir-ho als de VOX, un partit de toreros, militars i filofranquistes, segons els diari italià La Stampa. Davant de l'amenaça, doncs, el PSOE es va convertir ahir en el partit del vot útil, l'únic capaç d'aturar les hordes assedegades de venjança.

L'altíssima participació avala allò que s'ha dit, que l'electorat va interpretar que aquestes eleccions no eren unes eleccions més, sinó que hi havia moltes coses en joc. De moment, es pot dir que la "reconquista" haurà d'esperar, si és que algun dia arriba. Només per això, per haver resistit, cal felicitar-nos tots, i, especialment, el PSOE, guanyador a Espanya i ERC a Catalunya.

Des d'aquesta mateixa secció, vaig celebrar la caiguda de Rajoy i la investidura de Sánchez, malgrat les crítiques d'alguns elements de la convergència "cuperitzada" i dels de la penya del "com pitjor, millor". Ara, Sánchez ha guanyat unes eleccions generals. I ho ha fet amb contundència, amb un 12% més de vots que el Partit Popular i 57 escons més. Sánchez, aquest supervivent que l'establishment socialista no volia i que, avui, ha tornat a fer el PSOE guanyador 11 anys després. Déu n'hi do! I, a més, ha aconseguit majoria absoluta al Senat, és a dir, que per molt que vagin a l'Almudena els de Casado, els de Rivera i els d'Abascal, no hi haurà 155 si el PSOE no vol.

Si el PSOE és el gran guanyador a Espanya, el PP n'és el gran perdedor. Per no escriure el que ja se sap, és a dir, els resultats, només dir que la derrota al PP li costarà 257.430 euros al mes, segons eldiario.es. I ja no tenen Bárcenas.

Però hi ha més perdedors com, per exemple, Podem i En Comú Podem. Perdre un milió i mig de vots i 29 diputats no és una cosa que passi cada dia.

El més normal seria que el PSOE intentés fer govern amb Podemos i amb ERC. PSOE, primer partit a Espanya, ERC, primer partit a Catalunya i En Comú Podem, segon partit. Això seria el més normal: un tripartit, el mateix que hi podria haver a Catalunya uns mesos després. Però aquí hi ha un problema, i greu, per no dir molt greu: els presos, els exiliats i la sentència que vindrà. Poca política es podrà fer a Espanya fins que no se solucioni una anomalia democràtica: que el guanyador de les eleccions a Catalunya el 2017 sigui a Waterloo i que el guanyador de les eleccions al Congrés d'ahir sigui a la presó.

Em temo que, com que aviat hi haurà les municipals i europees, els partits aniran fent la gara-gara per no ensenyar les seves cartes. Ja ho faran després del dia 26 de maig.

Mentrestant, algunes reflexions. Primer, com també s'ha dit més d'una vegada aquí, ERC, després del 21-D, és la força política que amb més claredat ha dit les coses com són i no com es voldria que fossin. ERC ha entès que no s'avança sense tenir en compte la correlació de forces i, per tant, observa amb més atenció la realitat sense abusar de la poesia. El canvi de tàctica d'ERC va enfurismar d'allò més els hiperventilats fins a l'extrem que alguns van demanar que Junqueras fos jutjat en plaça pública.

Avui, ERC és el primer partit a Catalunya en unes eleccions generals a més de 500 mil vots de la Convergència "cuperitzada", una Convergència sense rumb que ha perdut, fins i tot, Ramon Tremosa, que s'ha quedat sense escó. Justament Tremosa, un dels eurodiputats, quan ho era, amb més capacitat de treball i amb més experiència política.

Més coses. En les eleccions al Parlament, el 21-D de 2017, JxCat, ERC i CUP van aconseguir 2.079.340 vots. Podien votar 5.554.394 ciutadans i ho van fer 4.392.891 electors, és a dir, el 79,09%.

En les eleccions d'ahir, ERC, JxCat i Front Republicà van aconseguir 1.626.001 vots. Podien votar 5.348.450 ciutadans i ho van fer 4.149.485, és a dir, el 77,58%. Segur que aquestes dades, molt poc comentades, no han passat desapercebudes en més d'una seu de partit polític. Sí, ja ho sé, són eleccions diferents, però el fet que les d'ahir també fossin d'emergència i que la participació en unes generals a Catalunya en relació a les del 2016 augmentés un 12% no s'hauria de menystenir, com tampoc s'hauria de menystenir que el 54% dels electors de Catalunya han fet costat a forces polítiques que defensen un referèndum.

I per acabar, una altra dada, ja només queden tres països de la Unió sense ultradreta al Parlament: Irlanda, Portugal i Malta.