Un cop aixecat l’embargament imposat pel director d’informació i actualitat de RTVE, hem pogut conèixer el contingut de l’entrevista feta per RNE a Oriol Junqueras. Entre les afirmacions del president d’ERC empresonat hi ha hagut dues que han tingut més ressò. En primer lloc, l’advertiment al govern central de què la viabilitat i la continuïtat de la legislatura espanyola depenen del manteniment de la majoria inaugurada la moció de censura a Rajoy. Vist el capteniment de Casado i Abascal sembla una obvietat. Per més que gesticuli Arrimadas, el paper de Cs a Madrid és irrellevant. Els seus deu diputats no sumen prou en cap direcció.

La segona consideració ha anat referida a la política catalana. Segons Junqueras, no té sentit deixar el calendari electoral català en mans del Tribunal Suprem. En conseqüència, els socis del govern de coalició català han de considerar conjuntament “si caldrà passar per les urnes per tal que els ciutadans puguin decidir quines majories han de liderar un futur en el qual moltes coses hauran canviat”. La reacció de Meritxell Budó, portaveu del govern de la Generalitat ha estat immediata: “Estem concentrats en la pandèmia. No preveiem eleccions”.

En la seva literalitat les paraules de Budó són inobjectables. Però criden l’atenció per dues raons. En primer lloc, perquè la portaveu d’un govern de coalició és la persona menys indicada per fer declaracions en clau de partit. Quan parla ho fa en nom de tot el govern. També de la part del govern integrada pels membres del partit de Junqueras. I, en segon lloc, que està responent a una qüestió no ha estat plantejada per Junqueras.

En les seves declaracions Junqueras distingeix dos moments: el de la lluita contra la pandèmia (salvar vides) i el de la lluita contra la crisi econòmica i l’emergència social derivada (rescatar persones i reconstruir el país). Junqueras no ha plantejat eleccions un cop aprovats els pressupostos com sí que va fer Torra el passat gener. Segons Junqueras, ara la prioritat és el control de la pandèmia.

Tots els observadors coincideixen que la sortida de la crisi econòmica i de l’emergència social derivada (creixement sobtat de l’atur, augment de la taxa de pobresa...) no tindrà forma de V. La caiguda està sent quasi vertical, però la recuperació serà lenta. Dos, tres, quatre anys, si tot va bé. I caldrà esforç, sacrifici, treball, consens i lideratge polític i social. I pedagogia, molta pedagogia. Amb això, però, no hi haurà prou.

També caldrà decidir si es repeteixen les receptes aplicades per superar la crisi financera del 2008 o avancem cap a un New Deal, un nou Contracte Social. La disjuntiva és real i inajornable. No estem parlant de gestió simbòlica. Parlem de polítiques tangibles: de sanitat, d’educació, de cultura, de ciència, del model econòmic, del servei públic audiovisual, del mercat laboral, de com reforcem les xarxes de protecció social... I també de com finançar la despesa pública. És a dir, de balances fiscals, però també de fiscalitat.

No disposar de les eines pròpies d’un estat no exculparia la inacció o inoperància de la política catalana. Sense deixar de reivindicar les eines d’estat, caldrà lluitar contra l’emergència social amb les eines disponibles. Bàsicament, per dues raons. Perquè no fer-ho seria una irresponsabilitat. I perquè no hi ha altra manera de consolidar àmplies majories republicanes que avançar tant com sigui possible cap al model de país que es vol. Això és el que vol dir apostar per una identitat de projecte. I aquest és l’únic model d’identitat que pot cohesionar una societat tan plural i diversa com la catalana.

De manera que, més d’hora que més tard, caldrà definir polítiques transformadores, inclusives i compartides. Polítiques que permetin definir una “nova normalitat” i líders polítics i socials capaços d’explicar-les i d’aplicar-les. Però, ¿qui defineix les polítiques i qui concedeix la funció de lideratge en un sistema democràtic? Ni els lobbys del patriciat, ni els tribunals, ni les cúpules dels partits. Les polítiques transformadores, i els lideratges que les fan creïbles, només poden ser legitimades per la voluntat popular.

S’entengui o no, l’excepcionalitat del moment redueix els marges d’actuació en clau de tacticisme electoral. Com diuen Junqueras i Budó, la urgència és controlar la pandèmia. Però un cop l’emergència sanitària remeti de manera clara i inequívoca, caldrà considerar la convocatòria d’eleccions al Parlament. Encara que només sigui per poder decidir com es modifiquen les partides dels pressupostos acabats d’aprovar per a fer front l’emergència social, i per poder elaborar els següents amb més informació. Però també perquè és urgent afrontar un debat públic en dos terrenys claus: el del model econòmic i social i el de l’estratègia del sobiranisme català. Un debat de país.