Fa temps que una àmplia massa de catalans han desconnectat emocionalment de l'Estat. Són els catalans que van fer possible l'1 d'octubre, un treball col·lectiu i coordinat que va deixar en evidència la Moncloa, que només va trobar la resposta de la repressió. Són els catalans que han condemnat l'empresonament dels líders polítics i civils del sobianisme, i que han sortit al carrer sempre que ha calgut per denunciar la pèssima salut de la democràcia espanyola. També són els catalans que van revalidar la majoria independentista en les eleccions del 21 de desembre, en condicions clarament adverses. Són molts catalans, però n'haurien de ser més.

Els anys de procés han evidenciat que avui no hi ha un projecte alternatiu a l'independentisme que aplegui el mateix aval popular. Les forces que han vehiculat aquest anhel tenien el deure, per tant, d'atendre el mandat de les urnes i treballar per eixamplar el potencial aglutinat en tanta determinació. Cal ampliar la base social del sobiranisme, es repetia quan polítics i entitats dibuixaven el camí cap al referèndum, convocat en una tardor de turbulències per la intransigència del govern espanyol. Aquella base favorable a l'estat propi s'ha fet rocosa -el suport és ferm i decidit-, però no ha crescut encara per sobre del 50% de la població, com seria desitjable. Aquest és l'objectiu que persegueix Òmnium.

Una de les obsessions de Jordi Cuixart ha estat bastir ponts amb les veus compromeses amb el dret a decidir -com els "comuns"- o amb els electors d'aquelles formacions de tradició catalanista, avui més properes a la dreta espanyola que a la causa sobiranista, com és el cas del PSC. Cuixart insistia en cada conversa en la necessitat de sumar i avançar, com ara ho fa en les cartes que escriu des de la presó. Abans de ser reclòs a Soto del Real, va dedicar temps i esforços a connectar amb els votants situats a la perifèria de l'independentisme, fins al punt de parir campanyes com la de Lluites compartides, que aglutinava més que dividia. No tothom el va aplaudir. S'equivocaven. Com també s'equivoquen els que ara critiquen Marcel Mauri per continuar l'obra de Cuixart.

Els que s'han abraonat sobre Mauri també ho podrien haver fet sobre Carles Puigdemont. "Ens falta gent", va afirmar el president a l'exili dissabte, en una intervenció en l'acte de Junts per Catalunya a Vilafranca de Penedès, el mateix dia que les xarxes cosien al vicepresident d'Òmnium. Té raó Mauri quan diu que el projecte de la República serà "més fort i sòlid" si aplega més ciutadans. És una màxima indiscutible, com la de defensar el diàleg amb els discrepants, encara que l'interlocutor acumuli paraules i fets recriminables.

Més adhesions al sobiranisme no serviran per desconnectar de l'estat espanyol, però afegiran legitimitat a una causa madura. Espanya és una democràcia corcada, i no podrà recosir-se si no alça un discurs crític contra l'estratègia uniformitzadora de la dreta. El que es denuncia a Catalunya, aquesta erosió dels drets ciutadans, mobilitzarà més endavant col·lectius amb altres sensibilitats. Si a l'Estat cal exigir-li mirada llarga, per què no se l'ha d'imposar l'independentisme? Quin sentit té empetitir el projecte de la República?