Fa molts dies que es parla d'educació i, hores d'ara, poc es pot afegir de nou. En tot cas, sumar una opinió més de qui ha estat professor, ha estat a l'administració i, com molta gent, ha estat o és alumne, pare o avi. Així que, abans que res, cal dir que l'educació és una temàtica clarament multifactorial, amb moltes responsabilitats compartides.

El context internacional no és pas gaire engrescador. Només cal seguir els debats a França després de PISA, per veure com la crisi educativa és molt generalitzada. O, fins i tot, els resultats en països que consideràvem l'avantguarda educativa baixen posicions en comprensió lectora i matemàtiques. Països que no tenen necessàriament gaire immigració. Vivim un canvi de civilització cap un món digital, audiovisual, de clips, d'emoticones, que substitueix l'escriptura alfabètica per la ideogràfica com a l'antic Egipte. De canvis en els models familiars.

També vivim un canvi generacional on molts pares actuen de forma hiperproteccionista respecte als fills, però a la vegada es desentenen de marcar regles, de mostrar pautes de comportament no individualistes. Com em deia un pare autocrític: s'ha deixat de llegir als fills, s'ha deixat de jugar-hi i estimular les ments, no se'ls ha deixat avorrir-se i fer servir la imaginació, se'ls faciliten les pantalles. I tot allò que no es fa bé a casa, s'exigeix que ho faci l'escola. Com a exemple divertit, dilluns escoltava la Carme Ruscalleda reclamant una assignatura de nutrició i cuina a l'escola. Amb tota la bona intenció, aquesta proposta demostra que ja es renuncia a que sigui la família la primera socialitzadora en temes tan essencials com l'alimentació? Creiem seriosament que si a casa només es mengen aliments preparats és l'escola que ha d'introduir els hàbits alimentaris?. Aquest tipus de pares irresponsables són els que es veuen amb autoritat per enfrontar-se amb els mestres i pretendre imposar-los com han d'educar?

Hi ha la composició demogràfica amb canvi accelerat. En vint anys, dos milions més de persones, amb matrícules obertes que comporten en moltes ciutats un goteig permanent de nous alumnes que arriben en situacions de pobresa relativa i sense cap coneixement de les llengües i cultura del país d'acollida. El tensionament dels serveis públics, sigui educació o salut, per l'allau migratòria és un fet. No reconèixer l'impacte d'aquest fet i fer-hi front, és donar barra lliure a les posicions d'ultradreta que prediquen l'odi interètnic.

En el col·lectiu de mestres, es pateix la defensa corporativa dels sindicats, lluny d'una visió de classe, que al costat de les legítimes reivindicacions sobre condicions laborals, no aborden seriosament la defensa dels professionals complidors davant dels incomplidors, agredint així els interessos generals de la població. Com reconeixia en una entrevista al diari Ara una professora d'institut: "Els professors que ens esforcem som víctimes d'un intrusisme deshonest (...) companys que s'hi dediquen perquè no sabien què fer i es pensaven que tot seria meravellós a educació i tindrien tres mesos de vacances. I això és legítim, però els que ens esforcem i volem ensenyar som víctimes d'aquest grup deshonest. També crec que hi ha companys que es queixen de vici de les condicions laborals. Respecto les seves opinions, però no les comparteixo, perquè no considero que siguin tan dolentes".

El col·lectiu de psicopedagogs ha tingut molta influència en alguns dels canvis de model dissenyats a Madrid o a Barcelona. I, fins i tot, els mestres i professors més motivats a favor de la innovació es queixen de vegades de la rigidesa en la seva aplicació. Ho vam viure en la implantació de l'ESO. De vegades, innovacions ben fonamentades es barregen amb modes pedagògiques poc fonamentades. I, sobretot, l'error sistemàtic del Departament de pretendre la generalització de les innovacions de cop i arreu. Massa jacobinisme, perquè caldria no pretendre generalitzar per decret els canvis metodològics i tecnològics en l'ensenyament. Voler implantar canvis ràpids i arreu en ensenyament ja ha portat diversos fracassos. I insistir en els errors ja no és justificable. Els pobles i les escoles on hi hagi vocació compartida per tota la comunitat educativa per innovar en models cal acompanyar-los i ajudar-los amb avaluació sistemàtica i amb temps.  

A la resta d'escoles cal exigència. Les dades de l'OCDE marquen un dels forats negres de l'educació: la qualificació de cos d'ensenyants amb una carrera universitària que no filtra els millors. A Catalunya la nota de tall per fer un grau de mestre està entre el 5 i el 9,6 sobre 14 i per accedir-hi ha de superar les Proves d'Aptitud Personal (PAP), un filtre que suspenen aproximadament la meitat dels aspirants i que moltes vegades ho fan pel baix nivell de matemàtiques i català. I, a sobre, les universitats privades han descartat la mesura. Amb tot, cada curs s'aproven més del 95% dels crèdits universitaris i menys d'un 3% dels estudiants abandonen el grau. A Finlàndia, menys del 10% dels estudiants que volen ser docents ho aconsegueix. Aquí, amb les oposicions per accedir a una plaça de funcionari molts cops es beneficia més qui fa molts anys que és interí sense haver superat cap prova, que no pas a qui està més ben preparat.

Aquest personal és el que tenim i totalment instal·lat després de l'estabilització recent de plantilles. Així que el focus caldrà posar-lo en què fer sobre el col·lectiu ja instal·lat. Segons dades recollides per l'OCDE l'any 2018, Espanya és l'estat on hi ha més mestres treballant que no han estat mai avaluats. Ni pel director o els companys del centre ni per cap organisme extern. A Catalunya, especialment, amb un 34% de mestres mai avaluats. Però quin incentiu hi ha per voler millorar si el sistema no preveu cap sanció per als qui no treballen bé? I amb una inspecció que ha esdevingut una eina oscada que no funciona i, per tant, incapaç de induir avenços, sancionar males pràctiques i fugir de controls estrictament burocràtics.

L'Estat té enormes responsabilitats tant en la política migratòria i d'accés a la nacionalitat, i en la distribució dels fluxos interns. De la mateixa manera que els estats del sud d'Europa han obtingut que hi hagi un repartiment proporcional dels migrants, seria exigible el mateix criteri entre comunitats autònomes, com va reclamar el President de Canàries. I l'Estat que té la primera responsabilitat en acollida s'ha de comportar equitativament i aportar els fons necessaris i proporcionals als governs autònoms, també i especialment en l'acollida escolar als nou vinguts. L'Estat té una altra responsabilitat major, que aquests dies passa desapercebuda: defineix les lleis educatives que han canviat cada pocs anys introduint una ideologització extrema i un desconcert superior en la comunitat educativa.

Sense ser exhaustiu, i veient que el tema és multifactorial i que hi ha àmbits que no volen assumir les seves responsabilitats, el Govern haurà de fer alguna cosa, sense pretendre assumir responsabilitats que no són seves de forma paternalista que tan mal fa a l'estat del benestar, perquè calen ciutadans amb drets i amb deures. El meu amic Francesc Codina, ex-degà de la Facultat d'Educació, Traducció i Ciències de la Universitat de Vic, per whatsapp m'envià unes reflexions que amb el seu permís reprodueixo.

Cal precisar la missió del sistema educatiu des de la nostra posició social i nacional. En les etapes d'Infantil i CI de Primària: català oral (recuperar la immersió) i formació d'hàbits; bases de la lectoescriptura (tenint en compte que una majoria d'alumnes no tindran suport familiar). En l'etapa de Primària, CM i CS: treball sistemàtic i programat centrat en competències i continguts bàsics (lectura, escriptura, matemàtiques), combinat amb treball per projectes que en permetin l'aplicació i la pràctica. En l'ESO: treball sistemàtic i programat, coordinat per àrees, combinat amb projectes interdisciplinaris que en permetin la l'aplicació i la pràctica.

Pel que fa a qüestions transversals... 

1. Redefinir el concepte d'escola inclusiva: no s'ha de concebre, com ara, com una mena d'ètica d'aula com més barrejada millor, sinó com un objectiu: que l'escola treballi perquè tothom arribi com més enllà pugui; per això caldrà de vegades donar suports especials personalitzats, crear aules d'acollida i de reforç, etc.; bo i dotant els centres de mitjans i personal en funció del seu grau de complexitat.

2. ⁠Treball cooperatiu: cal racionalitzar-lo. No pot ser gairebé l'única forma de treball a l'aula ni ha de comportar l'eliminació del treball individual (per ex., la comprensió lectora és impossible sense treball personal).

3. ⁠Currículums i orientacions: cal concretar més continguts i competències i eliminar xerrameca i argot pseudopedagògic. Cal exigir resultats als centres en comptes d'imposar-los receptes metodològiques. I, en funció de l'anàlisi de la seva complexitat, dotar-los del que els calgui per arribar-hi segons les necessitats de cadascun.

4. ⁠Formació d'ensenyants: mestres d'EI: formar-los sobretot per aplicar bé el programa d'Immersió. Mestres de Primària: formar-los bé en continguts de les troncals (llengua i matemàtiques) i les seves didàctiques específiques. Disminuir la càrrega psicopedagògica: s'han de formar mestres, no pas pseudopsicopedagogs! .Professors de Secundària i Batxillerat: reforçar el màster amb més continguts de didàctica específica. I a tots els nivells educatius: treballar per millorar l'atenció i la concentració (un subaspecte en seria regular l'ús dels mòbils, però també la lectura i l'escolta atentes, el gust per la feina ben feta i ben acabada, tant en el treball manual com en l'intel·lectual, etc.). Recuperar el concepte "ensenyament" sense el qual l'aprenentatge és molt difícil. El mestre no és un observador del procés d'autoaprentatge dels alumnes, sinó un facilitador del seu aprenentatge, mitjançant tècniques diverses: l'explicació, l'exemple, la creació d'activitats, la prescripció de lectures, la revisió i la correcció, l'avaluació, etc.

En definitiva, no cal anar enrere, però sí que caldria, per anar endavant, reconstruir tot el que s'ha desconstruït, no sols a causa de les retallades neoliberals, sinó per l'aplicació del corrent ideològic neoliberal de l'ultrainnovatisme disruptiu aplicat a l'educació.

I jo només puc afegir: amén! I som-hi, tots.