Em caldria molt més que un article per expressar la preocupació del degotall de petits i no tan petits incidents entorn de la simbologia de la reivindicació sobiranista i la reacció intolerant que no afavoreix l'unionisme com expressió legitima d'un posicionament polític.

Podeu dir-me que són febres d'estiu, però veig en aquests actes la llavor de la intolerància i l'excusa per no obrir el debat rigorós sobre temes realment importants que vivim en la nostra societat.

Quan es parla de treva política el dia 17 d'agost, quan es demana no aprofitar políticament els fets del greu atemptat d'ara fa un any, també inclou no interrompre el Cant del Ocells amb crits de visca el rei, en un moment en què aquesta institució passa pel període de més qüestionament de tota l'etapa democràtica, un fet constitucionalment rellevant que no es resoldrà amb crits d'adhesió dels qui porten banderes espanyoles amb símbols preconstitucionals.

Els que posen i defensen la presència de llaços grocs en actes oficials, converteixen el groc en fetitxe i no expliquen que més enllà d'una presó preventiva impietosa la discussió amb els que organitzen "brigades arrenca-llaços" és sobre si els presos ho són o no "de consciència" per les seves idees o ho són pels seus fets, atès que el dret penal és el dret dels fets i l'opinió d'amplis sectors jurídics opina que no hi ha rebel·lió sense violència.

Els que creuen que la seva acció de "brigades arrenca-llaços" i "arrenca-pancartes" està avalada per la sentència 242/2016 i posterior recurs sobre una bandera estelada al parc Lluís Millet de Sant Cugat, és que no se l'han llegida. Darrere d'aquestes accions, però, hi ha un debat que cal elevar a les màximes instàncies polítiques per evitar que la proliferació d'aquests conflictes acabi amb el que sempre hem dit que calia evitar, l'enfrontament per ideologia, per procedència, o per llengua.

La sentència de Sant Cugat i d'altres que s'han produït en el mateix sentit, té el seu origen en un recurs de SCC per la presència d'una bandera estelada en un pal de bandera de titularitat pública. El que hi ha darrere aquest debat no és si les institucions tenen ideologia, que evidentment en tenen en funció de la ideologia del seu govern, sinó si els recursos públics s'han d'utilitzar per enaltir una reivindicació política d'una part de la ciutadania, per majoritària que sigui.

La sentència de Sant Cugat parla de símbols oficials i aquí voldria aturar-me a comentar la diferència entre el que llueix en els pals de bandera i la pancarta a favor de la llibertat dels presos, la violència masclista o la pau al món. Crec que un govern pot manifestar la seva posició davant un problema i la població pot entendre perfectament que la seva posició no coincideixi amb la del govern. Potser un dia la correlació de forces sigui diferent i diferent sigui la posició de la majoria governamental en aquell ajuntament, al cap i a la fi és per definició una institució política i pot estar en contra de l'existència del canvi climàtic, per posar un exemple.

Durant molts anys hi ha hagut la presència de lemes escrits en les façanes de les institucions i no han produït problemes, perquè els ajuntaments s'han posicionat contra la Guerra del Golf, la d'Iraq o la proliferació nuclear.

Cal, doncs, recordar que les banderes no són una pancarta i que en matèria de banderes s'han pres determinats acords que hauríem de respectar ni que només sigui perquè cal molt respecte quan les posicions són tan enfrontades i perquè les institucions catalanes formen part de l'estructura democràtica que defensem. El Parlament de Catalunya va acordar durant del X Legislatura, en la seva Comissió d'Afers Institucionals que el Parlament reconeix l'estelada (que no qualifica de bandera) com un símbol que representa l'anhel i una reivindicació legal i no violenta d'una part de la societat catalana. La resolució fa menció a l'ús que els particulars poden fer-ne i sobretot menciona que no pot impedir-se lluir-la en esdeveniments esportius per part dels aficionats.

Mentre que la bandera catalana, la de les quatre faixes horitzontals grogues i vermelles, s'enfonsa en la nostra història quasi tant com el mateix concepte d'existència de la nació catalana. Fou l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona, dels comtes-reis i dels monarques del Casal de Barcelona i els Trastàmara van mantenir-la fins al Decret de Nova Planta. Els moviments i les organitzacions catalanistes l'adoptaren com a reivindicació durant tot el segle XIX tant al Principat com el País Valencià, durant la Mancomunitat fou recuperada i la Generalitat de la Segona República l'adoptà com a bandera oficial.

Prohibida durant les de Primo de Rivera i de Franco, fou l'emblema de tots els moviments que s'hi oposaren, de manera especial de tot el moviment antifranquista. La seva recuperació, la consideració de bandera oficial convoca totes les diferents maneres de viure la catalanitat, totes les tipologies de sentir-se català, totes les lluites per la recuperació lingüística, el principi de llengua pròpia, i representa les nostres institucions ancestrals, la nostra cultura i la nostra tradició jurídica. En ella hi concorren les lluites diverses per no abandonar mai el sentiment de comunitat nacional i no deixar de ser mai un sol poble. Per això llueixen al Parlament i al Palau de la Generalitat, per això són el símbol que ha de lluir als pals de bandera de les institucions públiques.

El sobiranisme català no ha de confondre anhel i reivindicació amb simbologia oficial comú. Els que arrenquen pancartes i llaços han de saber llegir les resolucions judicials, ara que cada decisió es porta als tribunals, tot dient que la política està judicialitzada en excés, i la justícia polititzada quan tots demanen als tribunals de justícia que els resolgui els conflictes que no han sabut resoldre amb els instruments i prerrogatives que té l'administració pública i els governs, que són moltes.

En tots aquests despropòsits, en les darreres hores algunes veus han apel·lat a què els Mossos d'Esquadra sancionin als que treuen llaços grocs en aplicació de la "llei mordassa" quan l'ús de l'espai públic i els elements de publicitat de tota mena (els de denúncia també publiciten una injustícia) estan regulats per ordenances municipals que quan es van aprovar, com que regulaven els usos de la via pública, varen ser batejades com a ordenances de convivència.

Que l'autoritat democràtica faci d'autoritat, i que apliqui el principi de no permetis "als teus" fer el que hauries de prohibir "als altres". Que els líders polítics tornin el nom a cada cosa i acabin amb la confusió que ha alimentat un reguitzell de fets inacceptables durant aquest estiu. Les lluites per la llibertat són llargues i no poden brandar banderes sobre la llibertat d'altres, per això els símbols comuns en defensa de Catalunya tenen avui més significat que mai.