L’univers mental del sotasignat està molt lluny del d’un votant mitjà del PSOE de, posem per cas, Guadalajara, però no tant com per no entendre que aquest senyor és, ara mateix, un home perplex. Durant sis anys el seu partit i el seu polític preferits li han dit, amb molt d’èmfasi, que Carles Puigdemont és un fugat de la justícia al qual cal portar davant d’un tribunal espanyol per retre comptes dels seus delictes, i de la nit al dia els mateixos que li han dit això hi negocien ni més ni menys que la investidura... i a canvi d’una amnistia. 
 
El nostre votant mitjà –diguem-li Francisco, Paco per als amics– porta en silenci la perplexitat, perquè no vol fer el joc al PP i encara menys a VOX, però el seu desassossec va en augment cada dia que passa: això que el PSOE i Sánchez estan a punt de fer... vols dir que està ben fet? Que no havíem quedat que allò del 2017 a Catalunya va ser un cop a la democràcia? Que no vam ajudar a suspendre l’autonomia als catalans, els socialistes? Es pot negociar amb un fugat de la justícia? I l’amnistia... que no hem dit centenars de vegades que és inconstitucional? En Paco va tenir una gran alegria la nit del 23 de juliol veient els resultats electorals, però ara... ara els dubtes el torturen.
 
Deixem en Paco un moment. És ben sabut que la política és una dialèctica permanent entre els principis i els interessos. La mala gestió d’aquesta dialèctica pot portar el polític professional al cinisme –quan els interessos es mengen els principis–, o a la irrellevància, quan és a l’inrevés. Pedro Sánchez, com la gran majoria dels polítics, prefereix passar per cínic que no ser el més coherent del cementiri. Fa quatre anys va anar a les eleccions prometent compliment íntegre de les condemnes dels presos polítics, i els va acabar indultant perquè necessitava ERC. Ara, es menja amb patates tot el que ha dit durant anys als espanyols sobre Puigdemont perquè necessita Junts. Difícil no veure-hi un patró de comportament, jutgin vostès si exemplar o no.
 
La qüestió, les setmanes que venen, serà quina dosi de cinisme és capaç d’empassar-se la base militant i electoral del PSOE a canvi de conservar la Moncloa. Aquesta setmana el baró socialista de Castilla-La Mancha, Emiliano García-Page, ha fet unes declaracions molt gruixudes sobre l’amnistia, titllant-la directament d’immoral. Una contundència molt imprudent, si es preveu acabar-hi donant suport. Hi ha 8 diputats socialistes castellano-manxecs al Congrés. Votaran una immoralitat? No és només la dreta, la que dispara amb bala contra l’amnistia. És García-Page, és també tota la vella guàrdia del PSOE, és Javier Cercas (i els Cercas que aniran sortint de la cova) a El País.
 
Aquests dies, en Paco no baixa al bar a jugar al dòmino. Ja sap el que li diran els companys de partida, i no li ve de gust sentir-ho. Té clar que no vol un govern “dels fatxes”, però no té eines argumentals per fer callar en Pepe, en Santiago i en Julián sobre això dels catalans, Puigdemont, l’amnistia i els pinganilllos al Congrés. No les té, perquè el seu partit va dimitir fa dècades de la pedagogia plurinacional, i perquè el PSOE mai no ha impulsat la pluralitat per pròpia voluntat: els darrers quaranta anys, tots els avenços han estat perquè es necessitaven uns vots, no perquè fos el correcte o perquè ja es portava en el programa. I per tant no han estat avenços, sinó concessions. Una manera tòxica de construir qualsevol projecte nacional. En Paco no baixa al bar aquests dies, i aquest és el gran fracàs històric del PSOE. I el d’Espanya.