Aquesta idea, l’immens gruix dels catalans la comparteix i la practica cada dia, amb diverses modulacions. Hem arribat fins aquí perquè uns i altres hem fet cessions: els catalanoparlants d’arrel, per entendre que ja no es pot explicar Catalunya només en català, i els castellanoparlants, per haver fet seva l'escola catalana i haver participat d'una noció de cohesió de país. I, de fet, aquestes etiquetes tradicionals segurament ja no són el que eren: s'han creuat i diluït, i la categoria més estesa que hi ha a Catalunya en l'actualitat és la dels ciutadans que, més enllà del que parlessin de petits amb la mare o el pare, entenen i generalment estan capacitats per expressar-se en totes dues llengües.

Estem parlant, però, dels grans consensos entre persones normals, les que viuen a Catalunya, la coneixen i no volen tenir-hi una existència excèntrica. No és el cas, per exemple, de Cayetana Álvarez de Toledo, que ha causat un enrenou aquests dies arran de la seva insistència a demanar que l’entrevistin en castellà. L’últim cop, a RAC1. Parlem d’una candidata electoral per Barcelona, no pas per Àvila o Badajoz. 

Hi ha qui s’ha llançat al coll de Jordi Basté per haver accedit a la petició, fregant l’exigència, de la senyora Álvarez de Toledo. Bé, això a Catalunya, perquè alguns mitjans amb seu a Madrid n’han fet una lectura esperpènticament antagònica. I val a dir que el director d’El món a RAC1 va fer el que havia de fer, perquè els entrevistadors han de crear les condicions més òptimes possibles per als entrevistats i perquè la comunicació, finalitat suprema, es podria haver vist tocada per alguna paraula o expressió mal entesa. Però la manera en què Basté va procedir a canviar de llengua mereix atenció: no va actuar d’una manera rutinària, donant-li carta de naturalesa, sinó preguntant, repreguntant, tractant la reclamació lingüística una mica com el científic que observa una estranya au vinguda d’un altre planeta i fent-ne, evidentment, un sucós material periodístic.

Efectivament, som davant d’una candidata electoral vinguda d’un altre planeta. Ni a Inés Arrimadas se li ha acudit mai portar fins a aquest punt les seves obsessions, perquè sap que restaria més que no pas sumar. Davant dels micròfons d’El món a RAC1, la senyora del Partit Popular va deixar clar que s’assembla molt poc, poquíssim, a la immensa majoria dels catalans. Però hi ha partits abocats a excitar minúsculs nínxols electorals com a solució desesperada per sobreviure. Encara que, vista la volàtil foto demoscòpica d’aquests dies, això ho acabarem veient el 28 d’abril.