8 de març. Les onze de la nit. La nena fa estona que dorm, els plats del sopar ja són al rentavaixelles i les restes del menjar preparat (no em venia de gust cuinar el 8M), a la brossa. Pijama, una mica de televisió, una estona de Twitter i a esperar que es facin les 12 de la nit per agafar l’ordinador i treballar una mica. No li devia explicacions a ningú, però preferia deixar enrere el dia 8 abans de posar-me a fer feina.

M’organitzo mentalment la nit satisfeta per haver anat a la concentració de periodistes al migdia i per haver participat a un tros de la manifestació de la tarda amb les dones més importants de la meva vida: la filla i la mare. Amb una sororitat entre desconegudes del tot increïble i amb els homes participant de la festa sense reclamar, per un cop, cap protagonisme.

Pensant que el món era una miqueta millor i que més homes havien entès de què anava tot això fins que llegeixo el que crec que pretenia ser una piulada presumptament empàtica i feminista (?) d’un conseller del Grup Municipal de Cs a Barcelona, Pedro Miret, amb el següent text (tradueixo literal del castellà): “Les dones es mereixen molt més que un dia, es mereixen tot el nostre respecte i reconeixement. Les àvies t’ho consenten tot. Les mares ho donen tot per tu. Les filles tenen cura de tu. Les esposes ho aguanten i ho suporten tot i les amigues t’escolten sempre”.

Que en un dia com el d’ahir, un polític decideixi perpetuar el rol de la dona que és mare, màrtir, patidora, Santa i gairebé verge és d’una falta de respecte que fa feredat. A banda de reiterar el paper de cuidadora es nega a la dona la identitat pròpia de dues maneres i ratificant el patriarcat del qual en reneguen tant l’existència. D’una banda, escrivint tot el text sencer en base al “tu, home”; és al mascle a qui dediquem la nostra activitat de tenir cura, de consentir, de suportar, de fer-ho tot per ell. I de l’altra, considerant-nos només com a objectes dependents d’algú enlloc de subjectes: som la mare, la filla, l’àvia o l’esposa d’algú. Per tot això –si la idea és estar adorant-los– em pregunto si més que un Dia de la Dona, potser el que reclamava la piulada no era, en realitat, un Dia (més) de l’Home al calendari.

Un dia en què molts encara no creuen. Fins i tot dones que es pensen que el masclisme no existeix en l’actualitat només perquè elles no l’han patit. O perquè es pensen que no l’han patit. Sense recordar que paguen un impost de luxe pels seus tampons, sense pensar que potser no es troben més amunt a les seves feines perquè són dones. I sense reflexionar que a la millor no estan fent una altra feina simplement perquè han crescut amb estigmes, falses creences i estereotips de gènere.

O és casualitat que només 29 de cada mil treballadors al món de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) siguin dones? Com que no s’ha trobat cap gen que ens predisposi a evitar les carreres tecnològiques i científiques, és de suposar que el que passa és que anem creixent amb una manca de confiança en nosaltres mateixes a l’hora d’escollir estudis i feina i per això reneguem del sector anomenat STEM. Per això la vaga; per això el Dia de la Dona i la necessitat de fer canvis.

Les periodistes estem utilitzant l’etiqueta a Twitter #prouperiodismesexista perquè al·lucineu i us enfadeu amb algunes de les situacions que ens han tocat viure. I si un sector, aparentment progressista i amb prou presència femenina, com l’audiovisual i el de mitjans es troba amb les escenes que relatem, imagineu-vos com no seran uns altres amb predomini de mascles alfa. Deia Simone de Beauvoir que una dona no neix, sinó que se’n fa. A base de clatellades, hi afegiria.