L’altre dia, a la concentració de suport a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, s’hi van cantar diverses cançons per mantenir la moral alta i fer l’estada al passeig de Lluís Companys una mica més entretinguda. Tinc un dels fulls que es repartien a les mans i hi veig les lletres de temes com ara Cantarem a la vida, de Raimon, la popular nord-americana Vull ser lliure’, que aquí va adaptar Xesco Boix, pobret, i un parell de tòtems de Lluís Llach, Abril del 74 i L’estaca, a més de les segurament obligades La Santa Espina i Els segadors. Sí, no podem dir pas que haguem evolucionat gaire en matèria de cançons destinades, com diem quan ens posem pretensiosos, a expressar l’imaginari col·lectiu i el signe dels temps.

En realitat, és una xacra universal, no pas circumscrita a la catalanitat: recordem com Podemos va començar fa uns anys a tancar mítings, al mateix Madrid, amb relíquies de cantautors com la mateixa ‘estaca’ de Llach, tota una exhibició de "nova política". I s’hi barregen diverses causes: cap moviment musical dels darrers trenta anys, ja sigui a la cançó o al pop, pot competir en implantació popular amb les troballes d’aquella era daurada acotada entre dels anys seixanta i setanta, i a sobre, la majoria dels artistes moderns nostrats s’estimen més evitar l’estètica de la cançó col·lectiva o mobilitzadora perquè troben molt més atractiu el seu insondable univers interior. Quaranta mil persones cantant a cor què vols ‘Arriba l’alba a Sant Petersburg’, de Manel? Em sembla que no.

Hi ha hagut notoris intents d’implantar cançons de nova factura a la banda sonora del procés sobiranista, tots fallits, també, perquè escoltar-los no et convidava a convertir-te en ciutadà de la República Catalana sinó a sortir corrents. Així tenim creacions com Ara és l’hora catalans, La via, Tornarem, Mà en mà i Endavant les atxes, amb títols que ja ho diuen tot, algunes de les quals van arribar a ser momentàniament virals però que, passat el seu moment, poca gent recorda més enllà de les nòvies dels compositors i els familiars pròxims.

Arribats a aquest punt, doncs, hauríem de rellegir aquell article publicat el 1959 pel visionari Lluís Serrahima, Ens calen cançons d’ara, i posar-lo al dia. O potser no cal que ens hi escarrasem: ara que la música és pertot i que ha perdut l’impacte emocional profund i a gran escala que un dia va tenir, potser el més eficaç i revolucionari seria que restéssim tots en un silenci absolut.