"Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix de res". Una pintada llença aquest missatge des de l’epicentre dels aldarulls a Barcelona en el nou escenari post-sentència. Les parets parlen i diuen coses rellevants quan no hi ha massa altres llocs on dir-les. 

Hi ha qui l'ha vista i llegida com una justificació. "Pintades que volen justificar els greus incidents que viu la capital catalana des de fa quatre nits consecutives". Aquestes paraules de la periodista Anna Punsí acompanyaven en un tuit la imatge de la pintada. També n’hi havia una altra on s’havia escrit: "Violencia es que te saquen un ojo". 

Un altre periodista, Bertran Cazorla, recollia la primera pintada i des del seu compte d’Instagram reflexionava sobre allò que ens pot dir de qui l’ha fet: "Estem veient néixer a la política una nova generació. Com fa 8 anys va passar amb el #15M i com havia passat 8 anys abans amb #AturemLaGuerra. Molts dels que ara prenen els carrers després de les manifestacions multitudinàries eren infants quan el TC va sentenciar l'Estatut. La política només els ha ofert farols, els mitjans trinxeres i la cultura banderes. Han après coses com aquesta pintada a la paret. I aquí estan, amb el seu saludable impuls de revolta i inconformisme. A veure si saben trobar les respostes que els ineptes gestors del procés, a banda i banda, no els han sabut donar".

Les diferències interpretatives entre la mirada de Punsí i Cazorla són evidents, poden donar per a molt. Però d’entrada, abans de començar les valoracions, potser  convindria que analitzem els fets que planteja la pintada. L’afirmació és molt clara: “Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix per a res”. Em sembla essencial plantejar dues preguntes: És veritat que ens ho han ensenyat? És veritat que no serveix per a res?

A la nostra societat tendim a ser molt sensibles amb l’agressivitat, amb la confrontació, i per això aquests dies no parem de parlar de contenidors, focs, llançaments d’objectes... Aquestes actuacions tendeixen a generar-nos rebuig ràpidament. En canvi, som molt poc sensibles amb altres formes de violència. Per exemple, Johan Galtung i les seves definicions de violència estructural o cultural tenen poca presència entre nosaltres. Alguns crits s’ha popularitzat en els darrers anys que les poden il·lustrar bé: "Violència és no arribar a final de mes".

Hem començat a parlar dels desnonaments com a formes de violència, d’una societat i d’una justícia patriarcal que empara la violència contra les dones, de com els nostres suposats Estats de Benestar no asseguren unes mínimes condicions materials de vida... Estem envoltats de formes de violència, però molt poques ens acostumen a molestar i acabem criticant-les. 

Hi ha qui ens ha ensenyat que per guanyar cal exercir la violència. No la física, aquesta queda reservada per qui no té altres opcions. Es pot guanyar violentant des de la llei, des de governs, des de les direccions de les empreses, des dels rectorats... Hem tingut i tenim encara lleis que hi ha qui considera violència contra la vida. A la nostra societat el dret a l’habitatge no està garantit, tampoc el dret al treball, ni drets que ens haurien de defensar de desigualtats i discriminacions... I hi ha lleis que s’haurien de complir per garantir drets i no es compleixen... Hi ha qui violenta des de la mentida, des de la criminalització i la negació de qui no pensa com els seus partidaris... 

Hi ha qui ens ha volgut ensenyar que quan vulguem mobilitzar-nos ho hem de fer de manera noviolenta. Per què? Perquè és la manera d’obtenir millors resultats. Perquè és la manera de construir en cada acció duta a terme. Perquè és la manera d’unir allò que diem amb allò que fem. Són molts i diversos els exemples històrics que ens ho mostren. Fins hi tot s’han fet estudis per analitzar-ho com els de Erica Chenoweth i Maria J. Stephan.

Sabem que la no-violència ens ajuda a construir la societat que volem, però també ens ensenyen cada dia que des de la violència estructural i cultural es construeix, es consolida, la societat que no volem. 

La no-violència no és només una manera de mobilitzar-se. Tothom que qüestioni la violència, sigui quina sigui, hauria d’actuar no-violentament. Això val per moviments socials, partits polítics, empreses, mitjans de comunicació... 

La violència a la nostra societat no és només en les confrontacions amb la policia, en la crema de contenidors... La violència a la nostra societat està en la pobresa, en l’emergència habitacional, en la pobresa energètica, en la precarització, en les discriminacions de classe, gènere, religió, cultura... Per a qui vol actuar des de la no-violència una violència no justificarà l'altra. Qui critiqui una violència, que no s’oblidi tampoc de l'altra.