Deia Albert Rivera sarcàsticament en un tuit aquest divendres al matí –en acabat de conèixer-se que Marta Rovira havia decidit marxar a l’exili– que “l’últim colpista que apagui el llum”. En sortir, s’entén. Una piulada que el líder de Ciudadanos deu considerar molt important o molt enginyosa perquè és la que ha deixat fixada al seu perfil durant unes quantes hores. Personalment m’espanta poder arribar a tenir un president del govern espanyol que cregui convenient fer brometes d’això i amb aquesta poca empatia cap als polítics empresonats o exiliats i cap a l’opció independentista que va guanyar les eleccions a Catalunya el 21-D.

Poques hores després compareixia en roda de premsa al Parlament Carlos Carrizosa, el portaveu del grup parlamentari de Cs per explicar que el més gros que havia passat aquest divendres era que havien aparegut unes guixades a la façana de la seu a Barcelona del seu partit. Vagi per endavant que no defenso cap acte de vandalisme, però fer creure que una pintada és més greu que cinc polítics entrant a presó per fer no res més que política o que una altra companya al Parlament (sí, són companys, malgrat tot) hagi hagut de marxar a l’exili o com li vulguin dir, és enganyar i pecar d’un excés, com a mínim, de victimisme.

Voldríem pensar que l’esquerra unionista fugiria d’aquest tipus de postures i  argumentaria les ganes de seguir formant part d’Espanya amb un discurs propi però que fos capaç, alhora, de veure que les penes de presó i el 155 són disbarats. Però, en canvi, han decidit anar a remolc dels partits i entitats de dreta com el PP o Societat Civil Catalana. És per això que l’hemeroteca sempre ens recordarà la selfie de Miquel Iceta amb Millo, Montserrat i Albiol; la foto en què el líder socialista català es mira de reüll juntament amb Inés Arrimades en Jordi Turull quan feia poc que havia sortit de la presó i fan safareig, i la presència de Rosa Maria Sardà tancant l’acte espanyolista de Societat Civil Catalana fa una setmana.

Què ho fa que l’unionisme d’esquerres hagi estat incapaç de trobar el seu propi espai que seria tan necessari per al debat i per a un eventual referèndum? No s’han mobilitzat ni han demanat ni el dret a decidir ni –encara més greu– tampoc no han exigit la llibertat dels presos polítics ni han defensat els exiliats ni des d’aquí ni des de Madrid. Han passat d’equidistants immòbils a sumar-se a l’altre bàndol: el de la dreta i, fins i tot, l’extrema dreta. Oblidant que, d’acord que comparteixen un objectiu comú (l’unionisme), però que no haurien de compartir els mitjans i haurien d’haver apostat, des del principi, per un referèndum, l’eina més útil per saber quantes persones realment volen la independència.
A punt ha estat avui de tenir un moment de lucidesa democràtica l’expresident del govern espanyol Felipe González quan demanava que no s’empresonessin els diputats i exdiputades citats avui a Madrid, però de seguida s’ha desinflat el seu instant de glòria per assegurar que la marxa de Marta Rovira accelerava la penalització dels altres processats. Barrejant poders i avançant esdeveniments com també el ministre portaveu Méndez de Vigo dient (dictant, més aviat) que l’acció de Rovira feia un flac favor a la resta de persones que havien de declarar aquest divendres.

En un dia dur com aquest i en què hem de lamentar els nou empresonats i els set exiliats no se m’acut cap més consol que el que em deia avui la psicòloga Sònia Cervantes quan jo expressava que estaven esclafant els nostres dirigents polítics: “No podran. L’odi no forma part de les nostres vides”.