La consellera del Govern de la Generalitat, Meritxell Ruiz, ha obert, de nou, el debat entorn si és convenient allargar l'ensenyament obligatori fins als 18 anys. Aquesta és una de les propostes del document d'experts i Consell Escolar de Catalunya "Ara és demà" que pretén deliberar com podem millorar els resultats en educació. L'any 2010 el ministre Gabilondo anticipava aquesta idea juntament a un "MIR" per mestres. La UE debatia durant 2011 fer-ho obligatori als estats membres.

L'abandonament escolar prematur (AEP) entre persones de 18 a 24 anys, que tenen com a màxim, educació secundària, és clarament un dels reptes de Catalunya. L'any 2006 era del 28,5% (nois 34% i noies 22,5%) quan l'atur entre 16-24 anys era del 14,54 %. L'any 2015 del 18,9% (nois 21,8% i noies 15%) i l'atur 16-24 anys del 39%. Unió Europea AEP 15%, 2015, amb un atur juvenil del 22%. La bombolla d'alta ocupació de baixa qualificació va precipitar que molts joves no continuessin la seva formació agreujant, durant els anys d'alt atur, la seva ocupabilitat. Per contra, el percentatge d'estudiants d'educació superior és més alt que la mitjana de la UE. (Més universitaris i menys formació professional).

L'AEP posa en risc la cohesió social i un model de desenvolupament socioeconòmic sostenible, harmònic. Les variables: origen, estatus socioeconòmic i gènere són importants.

Cal incidir en els diferents àmbits de la persona: factors individuals (habilitats/deshabilitats, salut, benestar emocional, esforç, gènere), àmbit sociofamiliar (nivell i entorn socioeconòmic i cultural, afectivitat i motivació) i àmbit pedagògic (capacitats docents, mètode pedagògic, aula i entorn educatiu, recursos, autonomia, adaptacions curriculars, tutoria).

L'educació ha de conrear talent per emprendre, per crear i per fer.

Cal treballar cooperativament alumnes, famílies, educació, salut, entorn social i també amb les empreses al final de la secundària. Cal revisar en profunditat el treball interdisciplinari, intercompetencial i interadministratiu (Generalitat i ajuntaments bàsicament a part de les lleis bàsiques estatals). Les interseccions, els espais frontissa: salut i educació, educació i entorn, educació i treball són claus i no trobem mecanismes àgils i tendim a la intervenció fragmentada i burocràtica de les derivacions.

Tot comença ja en decidir responsablement la maternitat i la paternitat, fills desitjats. Durant l'embaràs, part i temps perinatal, el sistema sanitari a Catalunya ofereix a tothom atenció d'alta qualitat. El programa de Salut Materno-Infantil (llevadores, obstetres, pediatres, infermeres) ha permès que tinguem una de les taxes de mortalitat infantil perinatal més baixes del món.

Durant l'etapa infantil cal reforçar els lligams de les famílies, les llars d'infants, les escoles i els serveis de salut pediàtrics. Durant el primer any de vida hauríem de tendir a què les famílies puguin estar per la cura del nen. Allargant baixes maternals/parentals i/o prestacions econòmiques per fill a càrrec (A Noruega la baixa parental és d'un any).

De 2 a 5 anys l'espai escola caldria que fos més flexible, en horaris, en adaptació a les necessitats del nen però això requereix canvis estructurals en els horaris de tothom i en les prestacions econòmiques familiars. Aquests primers anys de vida és on poden acompanyar al nen en el seu neurodesenvolupament, psicomotriu i emocional.

Cada nen a Catalunya té un pediatre i una infermera pediàtrica des del naixement i fins als 14 anys que ha de garantir el seguiment integral de la salut del nen i estableix una relació amb la resta de nivells assistencials sanitaris; caldrà enfortir els lligams amb l'àmbit educatiu (llars infants i escola) i amb els Centres de Desenvolupament  Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) dependents del Departament d'Afers Socials. Aquests CDIAPs atenen uns 40.000 nens/any amb trastorns del desenvolupament en equips de neuropediatre, fisioterapeuta, logopeda i treballador social des del naixement fins als 6 anys. Amb una història pediàtrica compartida aquests són els nens que cal fer seguiment més intensiu sobretot en l'etapa educativa de primària.

Entre un 15-20% dels nens en l'etapa d'educació primària presenten trastorns del neurodesenvolupament i de l'aprenentatge que requereixen millor diagnòstic precoç i intervencions biopsicosocials en molts casos més intensives i protocol·litzades (estudis internacionals i a Catalunya des Sant Joan de Déu i Hospital Vall Hebron-Dr. Casas ho indiquen). La dislèxia, els trastorns del dèficit atencional amb o sense hiperactivitat són alguns dels més freqüents. Si abans de l'inici de l'etapa obligatòria als 6 anys s'ha fet un bon cribatge, un bon abordatge individualitzat del nen i s'han treballat tots els àmbits biopsicosocials la igualtat oportunitats de tots els alumnes milloraria. Si coneixem les deshabilitats i els determinants socials i  treballem entre diferents professionals sanitaris, psicopedagògics i socials minimitzem els efectes negatius en el benestar emocional i en els aprenentatges. Potser per deformitat professional, quan es qüestiona posar "etiquetes" jo dic "diagnòstics" i molt lluny de sanitaritzar la vida del nen, al contrari ajudar als espais habituals, família i escola.

Durant tota l'etapa educativa considero que la incorporació d'infermeres a totes les Escoles-Instituts seria altament eficaç. Aquest professional integrat en l'àmbit educatiu pot enfortir la salut preventiva, el diagnòstic precoç de simptomatologia de risc, d'enllaç i seguiment entre la xarxa sanitària (pediàtrica, comunitària i de Salut Mental-Addiccions) educativa i social. Les experiències internacionals i l'avaluació del programa Salut Escola (2004) ho corroboren.

En l'etapa d'educació secundària obligatòria, i més si allarga als 18 anys, cal concretar itineraris diferenciats ja professionalitzadors, amb formació dual o adaptats als diferents àmbits universitaris posteriors. I entre 14-18 anys, etapa de l'adolescència cal intensificar les accions per la salut alimentària i activitat física, la salut sexual i afectiva i la salut mental i addicions (l'inici de consums de drogues entre 13 i 14 anys. Consums entre 14-18 anys 80% alcohol, 45% tabac, 37% cànnabis i 4% cocaïna o com estan creixent les Infeccions Transmissió Sexual entre els joves). Sempre cal que tinguem present que el 20% dels menors a Catalunya viuen amb famílies pobres.

Cal tenir present la diversitat de les aules, del propi alumnat des de molts punts de vista. Diferenciar i tutoritzar no vol dir segregar. La universalització de l'educació  i la vocació inclusiva requereix d'abordatge clar de les diferències. Educació amb la mirada de gènere (baix rendiment escolar més freqüent en nois). Suports específics a cada alumne amb trastorn d'aprenentatge diagnosticat. Garanties de vida familiar amb condicions de dignitat per permetre que els nens puguin ser nens i joves.

Molt positiu el debat obert a Catalunya entorn l'ensenyament obligatòria inclosa la formació de mestres i professors amb un possible semblant al MIR (Metges Interns Residents), els models organitzatius i el finançament. Ensenyar, obligació d'uns quants, educar, de tots.